Necessitava plorar. Però no podia. Havia entrat en shock. El seu cor s'havia aturat, i els seus pulmons ja no rebien més oxigen. Ho acabava de perdre tot reseguint el curs del riu. El seu cervell li reclamava nicotina. Però es negava a esborrar aquell dolç regust que li havia quedat a la boca. Va fer dues passes enrere, fins que va tocar terra ferma, i s'hi va asseure a la gespa. Estava mullat de cap a peus, i així i tot encara li quedava sang a la samarreta i a les màns. <<Per què no ha desaparegut amb ella?>
> es preguntava mirant-se les palmes. Però ell sabia que no es referia a la roja essència que li impregnava la pell, sinó que es referia a quelcom molt més profund: al seu record, als sentiments que ella li despertava.
De sobte li va vindre un atac de ràbia; va traure violentament de la butxaca dels texans una capsa groga de cartró i una mistera. No obstsant, quan va obrir la capseta, tenia tot el tabac humit, i la mistera estava massa banyada per a encendre's. Llavors ho va agafar tot, i ho va llançar al riu. <<"Ahí" se t'ennuegue>> li va dir a Inés sense despegar els llavis. A ella mai li havia agradat que ell fumara. De fet, ell s'intentava controlar quan estava amb ella. I ara que ja no importava, que donava totalment igual, no podia.
Es negava a avandonar aquell indret. Alguna cosa el recloïa allí. I la nit s'havia avalançat sobre ell. Dani no tenia massa clar si la llum se n'havia anat producte del temps, o si se l'havia endut ella al desaparèixer, i no la tornaria a veure. Va deixar caure la seua esquena sobre el sòl, i es va quedar mirant al cel, que, aquella nit, no portava cap estrella. Només una immensa Lluna plena s'encarregava d'iluminar el camí dels que dormen de dia i viatgen de nit. Ell es va quedar mirant-la, volia preguntar-li tantes coses... però no es va atrevir. Ara ja no pagava la pena. Volia preguntar-li si ella l'havia arribat a estimar, si alguna de les paraules que havia vessat la seua boca era real, si no havia sigut culpa seua que ella desapareguera, si ell no hauria pogut fer res per evitar-ho. Pe`ro ara ja, tant feia,
Per fi, es va alçar. Tenia diners i un record que ofegar; tenia el poder d'aquelles hores sense Sol. La roba ja la tenia seca, però ell seguia sentint-se humit; la sang ja pràcticament no es veia, però per a ell seguia relluint a les seues mans, a la seua samarreta. Es va apropar per l'únic bar que seguia obert a aquelles hores, en el que si pagaves una bula, fins i tot et deixaven fumar a la barra. Es va demanar un whisky, un paquet de Camel, i una mistera. Anava saltejant el líquid i el fum; i quan més bebia,quan més fumava, més present tenia a Inés, més brillaven les taques de sang, més sentia el savor dels seus llavis violant-li la pituitària. I aleshores va ser ell qui volia desaparèixer, va desitjar que les coses haveren anat del revés, i es va demanar un altre whisky doble mentre s'encenia una altra cigarreta.
