Però què faig plorant? No tinc dret a fer-ho.

Molt bé, capoll. Primer li promets la Lluna, i no li la dones. Després li poses les banyes.  Ella t’ho perdona, i com li ho pagues? Deixant-la sola. Passa un temps. Ella se’n va del poble. Tu, dos anys després, per motius aliens a ella, o això prefereixes pensar, la segueixes fins València, i et poses a viure a dos carrers d’ella. Saps que encara t’estimava, i ho aprofites. Una nit te la trobes per “casualitat” a un pub. Passes la nit amb ella, i  li tornes a mentir, li tornes a prometre la Lluna. Però aquest cop el que no sap que no ho vas a complir no ets tu. Passen quinze dies, i descobreixes que està jugant a dues bandes. Que alhora que amb tu està eixint amb un altre noi. No pots enfadar-te amb ella. D’alguna manera ho veus just perquè és el que li havies fet tu,  i no pots enfadar-te. Li dius que ho has descobert, ella se’t riu a la cara i et deixa per l’altre. Es casen, i tu et quedes sol. Però continues sense poder enfadar-te. Continues veient-ho just. Passen els anys, i quan la veus pel carrer ni tan  sols et saluda. Tornes al poble, t’han tirat de la feina perquè mai estaves on tenies que estar, i ja no tens res que et lligue a València. Tornen a passar dos anys, i ara és ella la que et segueix a tu i torna al poble amb el seu home i els seus dos fills. Les teues nits moren entre colpet i colpet de whisky des del dia que va tornar. El seu home mor uns mesos després que els seus fills se n’anaren a del poble, i coses que té la vida, una nit va a ta casa en busca de consol i tornes a passar una nit amb ella. Seria la última que passes amb ella, perquè al dia següent, al eixir de ta casa, creuant el carrer, un cotxe la atropella i mor. I ara plores. No saps si és perquè ha mort, o si és perquè no saps si mai no t’havia perdonat el que li vas fer, i això et mata per dins. La qüestió és que plores davant  un altre got de whisky, ja és el tercer hui, i una veu dins el teu cap, consciència crec que li diuen, et diu que no tens dret a plorar, que ella mai t’havia deixat d’estimar, com tu a ella, però que per culpa de la teva avarícia, d’un caprici, d’una estupidesa no havies pogut passar tota ta vida amb ella, i que t’ho mereixes.

Diuen que del errors s’aprèn, però de poc et serveix aprendre quan no et queda vida per aplicar les lliçons.

Rap. Bé el rap no; la rapera.

Un concert de rap. La veritat és que no em feia molta gràcia. Rap... no sé. No és el tipus de música que solc escoltar. Tot això era el que em pensava abans de sentir aquella veu, abans de que començaren a provar. No puc afirmar que no fóra l’efecte dels estupefaents. No sé si van ser aquells pantalons bombatxos, o aquella camiseta de dibuixos animats dels anys huitanta. No sé si va ser aquell cabell rapat pels dos costats, o el ritme hipnotitzant d’aquelles bases electròniques. L’únic que sé és que en començar a sentir-la cantar vaig deixar de escoltar la resta de coses. Que veu. Ella no rapejava. No. Allò era altra cosa.  Era el més paregut que he sentit mai a el cant d’una sirena. Els meus ulls es van dirigir automàticament cap a l’escenari. I allí estava ella. Demanant de fumar a ritme bases electròniques, emplenant l’escenari amb la seua veu fascinant. Podia sentir com la seua veu m’acaronava, com em donava calor, com em seduïa i em feia gairebé mullar el pantaló. Podia sentir la forma física dels versos que soltava la seua boca, ballant al meu voltant, rient-se de la cara d’empanat que devia fer mentre observava aquella criatura feta pels deus per a fer-te tornar totalment primitiu, per a fer-te oblidar tot el que sabies fins aquell moment, fins al moment que la seua veu t’entrara per les orelles i t’arriba al cervell, i només les idees dels seus versos habitaren en ell. La veritat és que no es pot expresar amb paraules. Vaig sentir una cosa que poques vegades he sentit. L’únic que vaig poder dir va ser: «crec que m’he enamorat».

Si el ambiente está cargado y el oxígeno que inhalo es verde...

Pega'm

—Pega’m una bufetada —va dir Ferran seriosament.

    —Què?— va preguntar Irene mentre se li esborrava eixe mig somriure de la cara. Eixe mig somriure que li havia nascut en veure’l aparèixer per la cantonada. Eixe mig somriure que havia mort abans de que ella obrira la boca.

    —El que has sentit. Pega’m una bufetada, demostra’m que no em convens.— va dir convençut.

    —Ferran...— va sospirar ella. Ell odiava quan ella fera això. Quan ella l’anomenava pel seu nom, i després callava. El posava nerviós. Molt nerviós.

    —Què! Què! Què! No deies que deuries demostrar-me que no em convens, que mai deuria haver-me enamorat de tu? Doncs vinga, va, fes-ho: pega’m una bufetada.

    —No! Ferran! Fotre! No vaig a pegar-te una bufetada sense més. No.

    —Irene, pega’m, o et donaré motius per a que ho faces.

   —Motius? De què parles?— va preguntar ella. Però abans de que pogués acabar la frase, els llavis d’ell ja estaven amb contacte amb els seus. I va ser llavors quan la Lluna els va il·luminar, durant un instant, sorpresa pel que estava vegent. Va ser llavors quan ell va arribar a la glòria alhora que una llàgrima li lliscava per la galta. —Però què cony fas?— va preguntar ella exaltada en adonar-se del que havia passat. Ell, la va tornar a besar, i ella, ella el va mirar amb els ulls plens d’ira.

    —Pega’m! PEGA’M! —li va ordenar ell. I de sobte, sense que ningú dels dos s’ho esperara, ella li va pegar una bufetada, va pegar mitja volta, i se’n va anar. «Gràcies, i adéu. Mai t’oblidaré» va pensar Ferran acariciant-se la galta.

Irene, només va creuar la cantonada, es va posar a plorar. No li agradava gens perdre persones que li importaven, i definitivament, a Ferran, l’havia perdut.

Viure, morir. Que si tinc ganes de viure? De moment visc, i sóc massa covard i mandrós per a canviar això. Hi ha qui diu que una vida és la cosa més valuosa que hi ha -una mostra més del narcisisme humà-. Jo pense que no es pot generalitzar. Tal i com van les coses, s’està demostrant que tenien raó els que afirmaven que portar fills al món era un error, perquè tan sols patiràs, i els veuràs patir, el que et farà patir més.

    No. No crec que una vida siga la cosa més valuosa que hi ha, i molt menys la meua. En estos moments no li tinc cap mena d’estima a la meua vida. Tan sols està allí, tocant-me les pilotes mentre jo li les toque a ella. És una espècie de tracte que vam fer fa anys, tu em fots a mi i jo et fot a tu. Quid pro quo crec que li diuen.

    En estos moments tinc tants conflictes amb mi mateix que necessite una tregua, un alt el foc durant un temps. A l'igual que Lenin quan va arribar al poder, en estos moments preferisc una mala pau que continuar en guerra. La mort seria una mala pau. No és que vulga morir o que no vulga continuar vivint, tan sols és que em dóna igual. No tinc res que em lligue a este món, ni tampoc tinc res que em lligue a l'altre. Si em digueren que demà vaig a morir crec que l'únic que faria seria escriure una última confesió i pillar molta, però que molta marihuana.

L'últim adéu

T'escric esta carta. A tu, el meu primer amor. I t'escric esta carta perquè ens hem de dir adéu. No puc evitar somriure al recordar-te. I sé que això no canviarà per molt de temps que passe. I com oblidar les nostres llargues nits sense dormir, amb el crits de mon pare queixant-se perquè feiem massa soroll? Si pareix que va ser ahir.

    Estic orgullós. Estic orgullos del temps que hem passat junts. De cada segón de cada instant. Perquè tot i que no eres la primera que he tocat en ma vida, sí que eres a la primera a la que he tocat i he pogut dir que eres meua. I sé que tardaré en trobar algú amb qui fer el que feia amb tu. I sé que mai no et podrà substituir; que ja no tornarà a ser el mateix. 

    T'he de demanar disculpes. Per moltes coses. T'he de demanar disculpes per no tocar-te millor; per ser tan maldestre. I no és perquè no haja practicat. Però no he arribat a fer-ho tan bé com tu reclamaves. Tu et mereixies algú que et tocara millor. Ho sent molt de debò. També m'has de disculpar el no netejar-te més a sovint; per deixar que acabares plena de pols i de ditades. I per supost m'he de disculpar per no haver-te canviat les cordes tan sovint com requeries. T'he deixat massa cops només amb cinc cordes, i he deixat que se't rovellaren mentre encara les tenies enganxades. Per tot açò t'he de demanar disculpes. I espere que em perdones. 

    I ara ens hem de dir adéu. T'he de confessar que m'imaginava que el nostre comiat no seria tan prompte. Però el que t'ha passat al màstil ja no té solució. Tots els talls i ferides que tinc als dits et recordaran amb tendresa. No tinc lloc a l'habitació per tindre per ací, i pense que no t'agradarà si et veuen tots sense cordes. Així que te'n vas dins la funda, i et guardaré a l'armari. Prop del lloc on dorm. Per a que no estigues sola. I tranquil·la, que no cauràs en l'oblit. De tant en tant et trauré per a que veges la llum del sol. I tocaré amb tu tot i que no tingues cordes, tot i que tan sols siga per rememorar temps millors.

Adéu Anna, sempre seràs tu la meua primera guitarra.

Adéu Anna, per mi sempre seràs la meua guitarra.

Jo, jo i jo

Sóc el suïcida que no s’atreveix a saltar; l’heroïnòman que li té por a l’agulla del practicant; l’àngel caigut que volia ser bo, però que no l’han deixat; l’últim cigarret d’un condemnat.
     Sóc la fam, la mort, la guerra i la victòria. Sóc l’enveja del que no té res que envejar, la gola del que res no pot menjar, la supèrbia del que no és ningú, la luxúria d’un castrat, la ira d’un missatger de la pau, l’avarícia del que ja no pot tindre res més, la peresa dels que poden salvar el món amb la força del seu treball.

     Sóc el sentiment de culpa del que no té cula de res. Sóc l’estima que mai ningú correspondrà. Ho sóc tot, i alhora no sóc res.

I és que ho sóc tot, perquè per tu seria qualsevol cosa, la que tu volgueres, fora la que fos. I no sóc res perquè això és precisament el que vols que siga, res de res.

Jo, jo i jo. Jo només existisc per tu.

La contrareforma romàntica

Sóc un gos vagabund, del que ningú ja no se’n recorda. Una gota de pluja àcida que corroeix la pell d’algú. Un llàgrima amarga. Un gra de sorra d’una platja sense mar. Les petjades que deixa la mort d’algú a un desert. Sóc una perdiu que cau en picat amb un perdigó clavat, un núvol negre que porta una estrepitosa tempesta. Sóc una roca que dormia, fins que em van llançar contra els vidres d’una església. Sóc insults mesclats amb paraules d’amor soltats amb unes copes de més que acabaran amb una amarg adéu. Sóc la pol·lució que et fa tossir. Sóc aquella droga que ha matat el teu amic. Sóc aquella droga que et matarà. Sóc el ocàs que porta darrere la teua última nit. Sóc una rosa sense pètals. L’espuma de la teva última cervesa. Sóc el despertar tot sol després d’haver-te xitat amb companyia. Sóc el despertar tot sol al matí de cada dia. Sóc l’estel que guia els vaixells cap al naufragi. Sóc el barrot que tanca a un condemnat. Sóc l’huracà que arranca els arbres, i les teulades de les cases. Sóc el hivern rus, que no deixa vida al seu pas. Sóc un petó rebutjat. Sóc una pintura feta amb sang, una cançó composta amb els crits dels oblidats. Sóc el cor que ha parat de bombejar. 

Què és l’amor? existeix l’amor? és a cas una simple il·lusió o un trastorn, o per altra banda és un sentiment real? Doncs no ho sé. Però jo preferisc pensar que sí existeix, que és un sentiment profund i irracional, perquè si no li he dedicat massa línies, temps i llàgrimes a no res. L’altre dia discutint em van dir que l’amor no et lliga a una altra persona com si fossis el seu esclau.  També em van dir que la màgia poc a poc s’esvaeix, i que quan comença a desaparèixer comencen a vindre els problemes per culpa de les teues clavades de pota (qui m’ho va dir diu haver-la cagat ja dos cops). Jo, personalment, crec en l’amor romàntic de Bécquer, però també em van dir que això era “cursi”.  També és cert que en general se’m dóna millor la teoria que la pràctica, i potser és per això que m’agrada el romanticisme de Bécquer. Any way.

     Ma pensa, que l’amor és irracional, diferent per a cada persona i situació, pràcticament inexplicable¹. Un bon amic meu va dir que l’amor no es veu igual si és correspost que si no. Eixe és un matís en el que encara no hi havia pensat², i hi estic d’acord. Mai valoraràs igual una cosa que ànsies o per la que has tingut que lluitar, com una cosa que ha sigut bastant més fàcil d’aconseguir, tot i que després hages de lluitar per fer-ho sobreviure. I no estic d’acord, però gens d’acord, amb la gent que pensa que Bécquer és cursi. El que s’ha de sentir per a poder escriure com ho feia ell ha de ser profund, profund i real. Jo no escric ni una milionèsima  part de bé de com escrivia ell, però sé el que és escriure cartes amb sang. Però si per a cada persona l’amor és diferent, és normal que no l’entenguen si no han sentit mai el mateix. Amb açò no vull dir que no haver sentit el mateix és no haver-se enamorat mai, ni ser pitjor persona ni més ignorant. I respecte a el de ser esclau de l’altra persona, depèn del tipus d'mor que sentes. No vull dir ni més for o més fluix, ni millor ni pitjor, solament diferent.

    També açò ho escric jo que no tinc ni puta idea. Ja veus per què collons m’he sentat davant del teclat i he pensat que sóc suficientment sabut en aquest tema com per a escriure sobre ell. Però també és cert que aquella discussió em ronda el cap des que a vam tenir.

_______________________________________________________________________________

^1­­Això d’inexplicable ho dic coma una característica mentre l’intente explicar. Què collons que tinc, eh?

²Si no havia pensat en eixe matís és perquè fins ara no he sentit mai un amor correspost. Sóc de mires curtes, molt curtes, massa curtes, i si no m’ha passat a vegades no ho contemple. Ho sent.