Heu pensat mai lo bonica que és una rosa negra?

El meu cor continua        

bombejant petroli.

El foc que em rodeja       

cada cop és més a prop.

Tot acaba ací, on tot comença.

Una flor, una flor negra,

una flor elegant, una flor viva,

viva i plena de vida,

es marceix entre les meues mans.

Entre els meus dits, cau un pètal,

mullat de reixiu, brillant, esplendorós.

I quan aquest el sol comença a fregar,

una nova planta brolla i es fa gran.

I les espines d’aquest rosal,

em trinxen la pell, i em fan mal.

                                        Dimitri

                                    Stravinsky

L'última copa...

Va engegar el cotxe. Hui no faria el mateix de cada nit. Ja no ho tornaria a fer mai més. La lluna havia decidit no fer acte de presència aquella nit. No va tardar en arribar al seu destí. Al seu nou refugi per a les llargues nits a alta mar. Va entrar i va buscar el racó més fosc de la barra. Tan poc és que fora un local molt lluminós... «Un whisky.» Va demanar en eixa veu tan greu i peculiar que tenia. «Doble.» Va afegir. Li agradava notar l'amargor de la beguda baixant-li per la gola. No va tardar en demanar-se'n un altre. Va agafar el periòdic que hi havia sobre la barra. «El mundo. Quin fastig!» Va pensar. Realment això tenia poca importància. Ell buscava una noticia en concret. Una que ja havia llegit sobre un centenar de vegades en el que duien de dia.  Milions de records s'alternaven dins el seu cap. Va recordar la primera vegada que la va veure. Com entrava en aquella habitació amb aquell home. Després va recordar la nit anterior. La última vegada que l'havia vista, i possiblement, l'última que la veuria. Va recordar el moment de pagar. Eixe bitllet de cent que li va donar, abans de negar-se a acceptar el canvi. Milions de nits li passaven pel cap. Nits que passaven parlant de tot, sempre amb eixe dolç i plaenter final que els donaven els seus cossos. 

Religiosament. Cada nit havia estat anant a eixe local des de feia ja quasi un any. Ell no volia tan sols un tracte de client. Ell estava enamorat. I ella. Ella l'aguantava perquè era la seua feina. O pot ser no. Tot i que ella no se n'adonés, nit a nit havia estat agafant-li estima a eixe client tan fidel, que no tan sols la considerava dues cames que hi havia que obrir. A ella se li va fer molt estrany el primer cop que ell la va contractar. Ell, va entrar, tímid, i li va demanar a ella que s'assegués. Ella era una manada, i va obeir com li havien ensenyat. Quan va començar a parlar sobre el que li havia passat aquell dia, ella creia que era el fetitxe d'aquell home, i el va deixar continuar. Totes les nits apareixia ell, i la contractava. Sempre feia el mateix. S'asseien al llit, i parlaven abans de complir el objectiu amb el qual teòricament ella estava contractada. Nit a nit, ella li va contar que feia ja molt de temps , vivia a Ecuador, i que havia vingut a la península amb la certesa de que ací anava a tenir una feina com a dependenta d'un "carrefour". Ell era el primer que li havia interessat aquella història. Ell era el primer que, l'havia considerat persona, i no un substitutiu la seua mà dreta.

"Desmantelada una red de trata de blancas en Barcelona." Allí estava. Eixa era la noticia que buscava. No va poder evitar que una llàgrima lliscara per la seua cara fins caure sobre el paper. Mai li havia dit a aquella dona que l'estimava. Que no podia permetre's els seus servicis, i que estaven a punt de llevar-li la casa per no poder pagar l'hipoteca. Mai li havia dit que realment era un covard. Que ella era la única que sabia de debò el que passava a sa vida. Però si no li ho havia dit, era per por a perdre-la. Ell li hauria oferit que se'n anés a viure a sa casa. Que deixara eixe estil de vida, que per el que li havia contat no li agradava. Però al menys allí ella estava sempre disponible. Ara comprenia fins a quin punt havia clavat la pota. De sobte la porta es va obrir, i una ànima amb falda es va deixar anar fins arribar a la barra. Va seure tot just al seu costat. Ell ni se'n va adonar. Aquesta persona, va deixar caure un bitllet de cent euros dient amb una veu molt familiar. «A esta invito yo.»

Sols una obsessió.

Els últims fets em fan pensar que pot ser siga tot mentida. Tot una il·lusió. No em puc creure, o no em vull creure, que quelcom tan profund siga tan sols això. Però eixa teoria cada dia agafa més força. No pot ser que una cosa que no m’ha deixat dormir tantes nits, que no m’ha deixat concentrar-me ni en la millor de les lectures, que no m’ha deixat marge de maniobra per a pensar que el que a mi em donés la gana,  s’acabe tot de sobte sota la màxima de que “tot era mentida”. No. No és tot una mentida. No és tot una obsessió. I si ho és, no ho vull saber. Perquè si és així, eixa mentida m’ha ensenyat a menjar, a dormir, a vestir-me pels peus, a respirar... Eixa mentida s’hauria apoderat de les meues accions, de tots i cada un dels meus moviments. Em negue a acceptar això. I tot i que fos mentida, és el millor que m’ha passat. Ara puc somriure tan sols mirant eixos ulls. Imaginant-me-la al meu costat. I no malpenseu. Per a mi no hi ha res més bonic que el amor romàntic. Jo li done més importància a la persona que al físic. L’amor carnal sense estima, sota el meu inexpert parer, està sobrevalorat. 

Tal vegada no deuria haver fet mai cas al meu germà. Sempre he estat més guapo calladet. I el pitjor és que no sols li he dit a ella tot això. Ho he dit a tothom, a base d’entrades al blog i historietes escrites amb una dolentíssima prosa. I jo que em creia superior perquè ningú havia aconseguit desxifrar-ho. Doncs no. Hi ha molta gent que si que ho ha vist. I el pitjor és que no m’ha dit res.

Somiar. Això és tot el que puc fer.

Així em passaré el que em queda de vida.

Recordant cada instant que he passat amb ella.

Admirant des de la distància la seua silueta.

T’enyoraré des de la fosca nit.

Esperaré un vers per la teua part.

Sols sé que mai l’escriuràs.

Tindré ganes de tornar-te a veure.

I no et tornaré a veure.

Moriré esperant.

Esperant un vers per la teua part.

Consumit entre teus llavis

Sóc dolent. Això ja ho sé.

No faig bon sabor.

Al llarg de la teua vida

en provaràs molts com jo.

Et diran que em deixes,

i et diran tot el contrari.

Et diran que sense mi viuràs millor.

I també et diran que la vida

és massa curta per a parar-te

a pensar en això.

Poc a poc em consumiré

per a acabar sent no res.

Tan sols cendres, i poc més.

Solament el fum en quedarà

com a mostra de ma existència.

De que algun dia, amb tu he estat.

El foc em farà mal.

Em cremarà cada racó,

cada part del meu cos.

Però estic dispost

a suportar això i més.

I quan de mi

tan sols una petita part

siga el que en quede,

de mi et desfaràs,

em rebutjaràs

com ja has fet

amb els meus predecessors.

No. Però estic a una capsa

junt amb altres dinou millors que jo.

Sé que a mi mai em triaràs.

Jo seré eixe que es queda

al paquet quan el perds.

O pot ser jo siga el que regales

quan algú te'n demana un.

O pot ser decideixes deixar-nos tot just

quan ja tan sols quede jo dins el cartró.

Qui pogués ser una cigarreta per poder passar tota ma existència entre els teus llavis.

El món.

El món gira indiferent a el que jo pense. El temps no s'atura tan sols perquè jo ho necessite. El món no ha parat de girar mai, i mai ha demanat opinió als que hi vivim en ell. El món no m'ha demanat permís per seguir girant, i això em posa del nervis. Tal vegada siga que jo no estic fet per a viure a aquest món. Tal vegada jo deuria viure a un món on jo pogués controlar la velocitat i la direcció de les voltes que pega la terra. No. Però no duraria dos dies en eixe món sense acabar saltant per la finestra. Seria tot una mentida. Jo no vull viure una mentida. Però es que la realitat no m'és satisfactòria.

Ànima

Estaria dispost a donar-te ma ànima tan sols per poder estar al teu costat. Estaria dispost, a no tornar a sentir ni fred ni calor. A no tornar a notar el fum del tabac baixant-me per la gola fins el pulmons per després tornar a eixir. A que ninguna droga em fes ja mai més efecte. A podrir-me en vida, per després rejovenir al llaç de mort. A no tornar a eixir a ninguna foto, ni poder tornar-me a mirar a l'espill. A no tornar a escoltar una melodia sense que dins meu sone la sonata en si bemoll menor de Chopin. Estaria dispost.

Ningun sacrifici és massa gran si el fi val la pena. 

La barraca.

No aconseguiran vendre’m la moto. A mi, que tan sols fa dos anys somiava en fer dues carreres i un doctorat a Barcelona. Ara em volen fer creure que és el mateix fer una carrera a Ontinyent. Ho sent molt cavallers, però no cola. No podeu dir-me que és el mateix estudiar en una altra ciutat, vivint pel teu conte, que viure a casa dels teus pares. I tot per culpa de un botxí i d’aquesta estafa que anomenen crisi. És per tot això que cada cop em pareix millor idea anar-me’n a viure a una barraca a prop del mar. Cultivar i viure del que em done la terra i la suor del meu front. Plantar plantes il·legals per a poder suportar millor el dia a dia. Tindre una guitarra clàssica, i una estanteria plena de llibres per a llegir de nit a la llum de una espelma. Viure al ritme de les estacions que marcaran ma vida. Conèixer i estimar els costums i la forma de parlar del meu nou llar. Plasmar cada sensació i pensament en tinta sobre un paper reciclat. Donar consciencia als camperoles de la zona per a que puguen viure en millors condicions.  Eixir cada nit com els gats a admirar la millor lluna del món. La Lluna de València. La Lluna de la meva estimada València. Per què no? Ningú necessita realment res que no li puga oferir la terra. Jo seria feliç amb molt menys. Fa temps que no veig les estreles. I tot per culpa de la contaminació lumínica de la puta ciutat. En fi. Açò tan sols són les disbarats de un vell ermità en el cos d'un adolescent. No em feu massa cas. 

Qui...

Qui soc jo per fer el que faig?
Per jugar així?
Jo, un simple i amargat bufó,
que envia cartes escrites amb sang,
que causen dolor allà on van.

Com pot ser...?

Com pot ser que tinga que oblidar
una cosa que mai ha passat?
Com pot ser que una cançó
que no he escoltat,
sone dins meu, i cada acord
se'm clabe con un punyal,
com una daga dins meu cor?
Com pot ser que una venus,
un àngel que m'inspira totes mes paraules,
siga també la meva maledicció,
la causa de que eixes lletres
no s'atrevisquen a eixir?
Tinc l'espasa de Dàmocles
penjant sobre el meu cap.
Una part de mi es vol apartar
però una altra vol deixar,
que el seu fred tall
fregue la meva pell.