Plou (la llei innata)

Plou. Les gotes rellisquen per la finestra del cotxe, indiferents a tot el que passa al seu voltant.  Jo les observe admirat, mentre el policia que tinc assegut al costat em vigila. Necessite aillar-me. Necessite saber com he arribat fins ací. Tot va començar quan li vaig dir hola per primer cop. Sí, aquell dia, després de l’examen d’economia. «Hola Irene». No! No pot ser que tot començara allí. Tot va començar el primer dia de classe del segon trimestre. Ella entra per la porta mig tremolant. Es nota que està nerviosa. Jo estic mirant-la des del meu seient a última fila. No sé qui és. Tota la gentola de classe para en sec. Ella es converteix en el centre d’atenció.  Ningú li diu res. Avança fins arribar al final de la classe, per buscar un lloc on seure sense molestar ningú. Sí! Llavors va començar tot! En eixe instant en què li veig la cara. Eixe petit nas, eixes galtes un tant grossetes, i eixa penetrant mirada. La seva penetrant mirada. Eixos dos ulls que, en lloc de mirar, despullen amb la mirada. Eixos dos ulls que pareix que et puguen llegir els pensaments. Eixos dos ulls que m’han tornat boig, com ho fa la lluna sobre els llunàtics.  Això és el que sóc jo ara. Un llunàtic pertorbat per dues llunes.

No. Però tot no queda ací. No tot ha sigut els seus meravellosos ulls. Dos dies després de la seva estel·lar aparició pel món de la meva classe, ella està dempeus al davant de tothom. La professora de filosofia li ha dit que ha de presentar-se a l’igual que ja havíem fet tots a principi de curs.  Crec que la intenció de la mestra és que es done a conèixer. Que puga penetrar entre la nostra petita societat. L’únic que aconsegueix és que un grup de clowns es burle d’ella quan afirma que li encanten els llibres i la literatura. A mi cada vegada em pareix més interessant aquesta noia.

Ara sí. El dia de l’examen d’economia. Ella duu ja dues setmanes venint a classe, i continua passant-se les estones lliures tota sola. No ha mantingut contacte amb ningú de la classe més de dos minuts seguits. Jo, des de la distància, cada dia l’admire més. No m’atrevisc a parlar amb ella. No per por al “que diran”. Això ho tinc més que superat. Del que tinc por és de clavar la pota. La mestra d’economia entra per la porta i tothom comença a córrer per a pillar un lloc a prop de Maria. Jo, intentant evitar el tumult, vaig a parar a la taula de la cantonada, tot just davant la porta. Ella s’asseu darrere de mi. Acabe l’examen sense pena ni gloria. L’entregue. Encara queden més de deu minuts fins que sone la campana. Ella entrega l’examen un parell de minuts després que jo. Llavors passa. Tot just quan ella s’asseu, jo em gire i li dic «Hola Irene». Ella es queda mirant-me amb molta estranyesa. Ni ella ni jo s’ho podem explicar. «Hola... Ferran!». Ni tan sols se sap el meu nom. L’ha de pensar per a poder dir-lo. De sobte, i encara no sé com, li pregunte quins llibres són els que li agraden. Em passe tots els minuts que quedaven de classe escoltant-la parlar sobre literatura. Te una veu més dolça...

Ja ha passat una setmana des de el examen. Es podria dir que ja som prou bons amics. Comence a seguir-la a “Twitter”, i ella em segueix a mi també. Tots dos comencem a llegir el “blog” de l’altre. Ens fem amics pràcticament a totes les xarxes socials que compartim. El nostre contacte és quasi major per internet que en persona. Sempre que l’escolte o llig quelcom de la seva part, m’enamore més d’ella. Ella és diferent. No pensa sols en xics i alcohol com la resta de la meva generació. També beu i va de festa quan toca. Té moltes amigues fora de l’institut. Però és bastant més culta que la resta de la gent. És bastant més culta que jo. I a mi m’agrada pensar que sóc més culte que la mitjana de la meva quinta (que tampoc cal molt).

 «¿En qué piensas?». Mai entendré per què no hi ha ni un sol policia que parle valencià. Jo intente evitar la conversació per a poder continuar buscant l’error.  «No res. Coses meves.» Però el policia decideix insistir. «Espero que estes pensando en lo que has hecho. Espero que los remordimientos se te coman.». Passe de contestar. El pobre creu que tinc remordiments. El que estic pensant és on he fallat. No estic penedit del que he fet. A veure, per on anava? Ah sí. A hores d’ara ja fa més d’un mes de l’examen d’economia. Estic adonant-me de què açò comença a ser un poc obsessiu. Ella no sospita res, però jo estic cada cop més necessitat de contar-li-ho a algú. Fins que una nit, una musa em visita, i quasi amb escriptura automàtica, escric un poema en versos lliures. Cada vers em fa vindre al cap una imatge de quelcom que ha passat. En totes les imatges apareix ella. Decidisc publicar-lo al “blog”, però abans m’assegure que ni el seu nom ni res que puga evidenciar que està dedicat a ella aparega al poema. Aquesta entrada és tot un èxit. Aconseguisc un nou rècord de visites i de comentaris. I, entre totes les línies apareix un comentari seu en el qual diu: “El senyor Ferran deu saber que demana quelcom difícil, però que amb temps es pot aconseguir. I no ets l’únic que sofreix per aquestes bogeries ^^.”. Jo li conteste: “Què els temps tot ho cura? I què passa amb els que tenim presa? “. En eixe moment tot em pareix molt irònic.  Precisament ella havia de dir-me això. I, a més, em diu que no sóc l’únic que “pateix per eixes bogeries”. Això vol dir que ella pateix per alguna cosa pareguda. Un munt d’idees contradictòries colpegen la poca matèria gris que em resta. Acabe amb una til·la i anant-me’n a dormir molt antes del normal. No aconseguisc tancar els ulls fins molt tard.

És divendres. Ha passat ja una setmana des de la publicació al “blog” de la maleïda entrada. És molt possible que ja haja comés l’error que m’ha dut a aquesta situació. Per algun motiu munte en còlera, i m’enfade amb ella perquè sí. Ella no tarda en adonar-se’n, i insisteix en preguntar-me per què. No li responc. Ja no perquè no vulga, sinó perquè no sé què contestar. Després de classe decidisc buscar una raó per poder contestar-me a mi mateix. Arribe a la conclusió de què és frustració. No és cap disbarat sota el meu parer. Frustració per estar tan prop però tan lluny del meu somni. Eixa nit arribe sobre les onze a casa, molt cansat. Connecte l’ordinador. De sobte, ella em torna a preguntar per què m’havia enfadat. Li conteste que molt possiblement per frustració. Ella, com és evident, no em comprén. Llavors, jo li envie un link cap a un arxiu penjat a la xarxa al qual tan sols es pot arribar amb una invitació prèvia. En l’arxiu, li ho confesse tot. Li dic que és a ella a la qui va dedicat el poema. El cor se m’accelera. Em puja fins al màxim la tensió. Necessite til·la! Necessite una til·la! Estic tant nerviós que mentre me la prepare tire més sucre fora que dins del got. Quan torne davant l’ordinador, tinc un comentari per part seva en el que em diu, que ella no sent el mateix, però que li agradaria que tot continués com abans. No tarda en publicar al seu “blog“ una entrada sense aparent sentit, però que per a mi sí que en té. Bàsicament, diu que se sent tonta per no haver-ho notat abans. Se sent culpable per haver-me fet patir. Diu que les meves paraules li han fet que se li tallés la respiració, i que una llàgrima se li escapava mentre ho llegia. Jo decidisc anar-me’n a dormir.

Són les dues del migdia. M’alce del llit entre els crits de ma mare.  Continue sense poder dormir fins a altes hores de la matinada. Em passe les nits pegant voltes al llit, rumiant sobre el tema. No fa ni dotze hores de la meva estel·lar declaració d’amor. Quasi no dine. Estic cansat però no tinc son, i per tant no faig la migdiada com de costum. Connecte l’ordinador, perquè no m’apeteix fer no res, i a més vull veure si està ella connectada i s’atreveix a parlar-me, o ja l’he perduda per a sempre. Ràpidament em parla. «Com estàs?» «Bé. Mira...». No tarda en canviar de tema. Acabe dient-li que eixa vesprada vaig a anar a un local on toca el grup d’un amic meu.  Em desconnecte, em dutxe i vaig al local en qüestió.

Jo i un grup d’amics anem fins al pub. Tot i que fa mitja hora que hauria d’haver començat, es trobem als músics a la porta bevent-se unes birres cortesia de la casa. El nostre amic ens diu que encara tardaran molt en començar. Que esperaran a què es plene més el local. Ens quedem fora xarrant entre nosaltres, perquè sabem que si entrem ens farem alguna cosa, i en lo car que és eixe local  prompte ens quedarem sense dines. De sobte, veig entrar per la porta a una de les amigues d’Irene. Això passa desapercebut per als meus acompanyants. Però no per a mi. Pense que pot ser ella vinga. Però després arribe a  la conclusió de què no serà tan cabrona de fer-me això. Ja li havia dit, que necessitava fer unes birres amb els amics per intentar suportar el “shock”, i que anava a fer-ho en eixe mateix “pub”. Passa una estona llarga i entrem. Encara no han començat, però ens diuen que no tardaran. És un local allargat al qual no he entrat mai. Té la barra a l’esquerra, i unes tauletes “molt mones” a la dreta. Al fons, està la bateria muntada. Em demane una canya. Em diuen que espere, perquè estan canviant el barril. «En eixe cas, posa’m una heineken». Li dic. No vull esperar. Necessite ja eixa cervesa. Me la donen. Dos putos euros amb vint em costa el botellí. «Ja pot estar bona. » Pense. Ho està. En eixe moment, entra ella. El temps es para. El món se’m cau als peus. Per poc no m’ennuegue amb el primer glop que faig de l’aigua de civada. Per què? Ella sabia que estaria allí. Ella ho sabia! Faig com si no l’hagués vist, i deixe que em salude ella primer. Ho fa amb un “Ferran!”. Faig com si no l’escoltara. Insisteix dos cops més. Al tercer em gire, i sense dir no res em quede mirant-la. Per a bé o per a mal, li he deixat clar que no m’agrada que estiga allí. Avance cap a el lloc on està la banda tocant. Ella es queda asseguda en la tauleta que més prop està de la porta. Faig un glop llarg. Em gire. La mire. Ella se n’adona. Torne al meu lloc i faig un altre glop molt més llarg.  Repetisc aquet ritual durant tot el que em dura l’ampolla de 33cl. No em dura gairebé res. En eixos moments, no és la cervesa el més amarg que note. La seva penetrant mirada. Quan me l’acabe, necessite més cervesa. M’arrime a la barra, i demane una canya. Sempre he preferit la canya. És més barata i sap millor. Acaricie amb l’índex la vora del got.  Faig un glop. Em gire. La mire. Pot ser ella se n’adone, o pot ser estiga fent dues besades a un noi com a senyal de salutació. Torne a la meva posició inicial, i faig un altre glop molt més llarg. Altre cop, faig aquest ritual amb cada mil·lilitre de cervesa que passa per la meva boca. Altre cop, la daurada beguda em dura no res. Alter cop, quan me l’acabe en necessite més. Però aquest cop, no m’ho puc permetre.

El local està de gom a gom, i a de més és molt petit. El contacte amb els altres assistents al concert és inevitable. Cada cop que algú em colpeja l’espatlla, jo, inconscientment, pense que és ella, que ha vingut pe dir-me quelcom. Mai és ella. La banda continua tocant. Jo intente enfonsar-me en la música. És impossible. A cada segon que passa estic més incomode. A cada instant recorde més tot allò que volia oblidar. El grup comença a tocar “Knocking on heavens door” de Bob Dylan. Eixa era l’única cançó del repertori que realment volia escoltar. Acaben, i decidisc anar-me’n. Decidisc, que per a patir, que per a tindre a la mort respirant-me al tos, que per a no poder oblidar no res, me’n puc anar a casa. Ella em crida quan passe pel seu davant. Jo faig com si no me n’adonés d’allò. Quasi ni m’he passat la jaqueta, i escolte que comencen a tocar “Sweet child o mine”. No ho puc evitar. Entre ràpidament. Quan acaben de tocar-la, me’n vaig, però abans ella em colpeja l’espatlla, i amb la mà em diu adéu.

Estic ja en casa. No sé com he tingut forces per poder agafar la moto. Es nota que he plorat, i per això intente evitar tot contacte visual amb ma mare o ma germana. Pose a la minicadena un dels pocs cds que tinc original. “La ley Innata” de Extremo. La veritat és que sempre m’ha paregut una aberració escoltar alguna de les cançons d’exie cd sense escoltar-les totes i en ordre. Per això a penes l’havia sentit.  A penes l’havia sentit fins que ella va començar a citar versos de eixa cançó per tot arreu. Puge el volum quasi el màxim. Eixa cançó em recorda a ella. Em passe els trenta-nou minuts cantant-la amb llàgrimes als ulls.

Connecte l’ordinador. No passa ni un segon fins que ella em parla. Em pregunta que em passava esta vesprada. Em diu que si ella havia anat era perquè les seves amigues estaven allí. Li conteste que l’únic que jo volia era oblidar-ho tot durant una estona, i que la seva presència no ho havia permès. Em diu que volia haver aprofitat eixa malaurada coincidència, que jo tinc tan clar que fos una coincidència, per a demostrar-me que tot seguia igual. De sobte, no tarda en confessar-me que de verge no té res. Crec que amb la intenció de repel·lir-me. Em confessa que havia estat eixint amb un noi. Quan em diu el nom, no tarde ni un segon en posar-li cara. Sé perfectament qui és. Un narcisista conegut meu amb qui he parlat un parell de vegades. Cosí d’un amic meu. Ningú no el suporta. Em diu que això l’ha marcada molt i que per això no s’atreveix a clavar-se en una altra relació. Excuses! Excuses tot! Se m’encén la sang. No puc evitar imaginar-me’ls. Quin fastic! Ell no se la mereix! No dic que jo sí. Però ell no! Llavors. Al veure que no contestava, em pregunta si m’agradaria quedar amb ella el dia següent per xarrar del tema. Em diu que els seus pares no estaran, i m’indica com arribar fins la urbanització on viu. Accepte. No vull. Però accepte. Sé que no vaig a dormir en tota la nit.

Em lleve el casc. Ja estic a sa casa. Es nota que els seus pares tenen diners. La porta està oberta. Ella em mira des d’una finestra del primer pis, i em fa un senyal per a què entre. Encara no sé com, però ella és a la porta quan arribe. «És impossible que haja baixat tan ràpid» Pense. Sona “Dulce introducción al caos”. La primera de les parts del “La Ley Innata”. Em condueix fins una cambra amb sofàs i una tauleta al mig amb una cactxima. Em convida a fumar i a beure cervesa. Accepte. No sé dir-li que no.  La conversa ha mort quasi abans de començar. Ens mirem sense dir-nos res i, a l’igual que quan li vaig dir hola per primer cop, sense saber com, m’incline cap a ella i la bese. Em col·loca les mans a la nuca. D’alguna manera, dóna el seu vist i plau a l’acció. Llavors em ve al cap una frase que vaig escriure al “blog”. “Tal vegada hauria d’haver-la besat. És més fàcil demanar perdó que permís.”  Aleshores, en un instant, ella em trau  la samarreta. Com? El meu cap no podia comprendre res. No era això el que jo volia. Al contrari que a la cançó d’en Sabina, fins allí m’havia portat el seu cor, no les seves caderes. És inútil negar que és una de les noies més atractives de la meva classe. El meu cap no vol, però el meu cos no diu el mateix. Ella em despassa el botó del texans. De sobte, ella es lleva els pantalons i la camiseta. Els seus pits no són gran cosa, però això no és res que no puguera veure quan va vestida. Quina sensació. Eixe cop que et dones contra la terra quant te n’adones que els àngels també porten roba interior. A partir d’eixe instant tot passa sense que jo puga fer res per evitar-ho.

Ella s’acaba d’alçar del sofà. M’ha dit que ha anat a per més cervesa. M’acaba de confessar que sóc el segon tio amb qui té relacions. No sé com prendre’m això. També m’ha dit que feia un any que no follava. Segons els meus càlculs, això va ser sis mesos després de què tallara amb aquell personatge. Milions d’idees colpegen el meu cap. Recorde una cosa que em va dir un amic meu. No amb les paraules exactes, però fonamentalment deia que algú que no era verge no podia passar molt de temps sense fornicar. Jo d’això poc sé, perquè fins eixa vesprada encara estava per estrenar. M’ha utilitzat. Això és l’única explicació. Ella necessitava saciar-se i s’ha aprofitat dels meus sentiments. Mala puta. M’alce i sense vestir-me puge fins al primer pis. El cd està a punt d’acabar-se per segona vegada esta vesprada. Està sonant ja la coda flamenca. Només pujar les escales, veig la porta del que devia ser el seua habitació. Entre i agafe paper i boli de damunt del pupitre desendreçat. I quasi en escriptura automàtica li escric un altre poema. Un acròstic. Un poema que mai oblidaré.

Intensament colpegen el meu cap

records pensaments i altres.

Escric aquesta carta amb sang

només perquè necessite expressar

este sentiment contradictori.

Al fi he aconseguit un bes teu.

Després de molt d’esperar.

És realment amarg.

Una droga que necessite però no vull tornar a provar.

Firme el poema. La sent cridar-me en veure que no estic on ella m’havia deixat. Obric la finestra. Entra un aire bastant fred per a l’època de l’any que és. Llavors, al reproductor sona el vers que més m’agrada de tot el cd. “Apretame bien la mano que un lucero, se me escapa entre los dedos.” «Bonica frase per a ser l’última que escoltaré.» Pense. Tinc por, però sé que tinc por per últim cop. Tinc la consciencia tranquil·la. Sé que cada instant que continue vivint em sentiré mal per el que ha passat. Sé que la millor solució la tinc davant meu. Em plante a la finestra. Ja no tinc por. Ja pràcticament no sent res. Els meus peus, ja no toquen res. Estic caient contra el sol. Abans de què acabe el vers, ja estic fregant el meu destí.

Em desperte i escolte un soroll que em recorda a una sèrie sobre un hospital. És aquell aparell que mesura el batecs del cor. Estic viu. Contra tot pronòstic, i contra la meva voluntat, estic viu. Estic al llit d’un hospital que no és el del poble. Ma mare està dormint al meu costat, asseguda a un silló de mala mort. Com si l’instin maternal fos qui l’avises, es va despertar molt poc després que jo. Fredament, i sense dir-li res més li demane que em porte de casa el portàtil. No s’atreveix a dir-me que no. M’atabala a preguntes. No li’n conteste cap. Els metges també em fan preguntes. No en conteste cap. Quan el meu portàtil arriba al meu poder, entre a la carpeta on tenia arxivada tota la historia aquesta. Totes les conversacions, correus, “twets”, etc. Ho rellisc tot amb llàgrimes als ulls, i em reafir-me en la meva condició de víctima i botxí amb un munt de remordiments per ser un bocut. Durant la meva estància a l’hospital, em diuen que ella s’ha intentat tallar les venes per culpa meva. No sent remordiments.

Un dia, em ve el metge i em diu que té bones i males noticies. Em diu que ja estic bé i que em donen l’alta. Però també em diu que hauré d’anar amb uns policies no sé on, perquè els pares d’Irene m’han denunciat pel que he fet. No sé quina de les dues és la mala notícia i quina la bona. La veritat, no m’importa ni on em duen ni perquè m’han denunciat. Llavors, em pose la meva roba, i em duen a un cotxe en el qual s’asseu un policia al meu costat i em pregunta que en què pense. El que estic pensant és en el final d’una novel·la de Jordi Sierra i Fabra. Un personatge es mata saltant amb la intenció de caure’s d’esquena i colpejar-se el cap contra el sol. Sí. Això no ho podran evitar siga on siga el lloc que em duguen.

Ciceró va dir que hi havia una llei innata que no era apresa ni ensenyada. Que simplement anava amb la condició d’esser humà. No hi estic d’acord. L’única llei que podria complir eixes condicions és la de què tots anem a morir. I jo, jo, més o menys, he escollit quan morir.