Prims

  Començaré la meva pataleta amb una frase que ha dit sempre ma mare. "El meu fill està prim, però està sa." I la veritat és que jo estic prim, sí, no ho puc negar. Però tampoc no ho puc canviar. A que a ningú se li ocorre dir-li a algú que està gros "ai que gros que estàs!" o "A veure si deixem de menjar!". Aleshores, per què si algú està prim sí que se li diu? En ma vida li he dit a ningú que està gros, ni com a comentari objectiu, ni molt menys com a insult. Sobretot, perquè em dóna perfectament igual si eixa persona està grossa o prima. Llavors, per què a mi sí que em diuen que estic flac? Per algun motiu tenim pressuposat que els que estem prims ho estem perquè volem, o si més no, que ens agrada estar prims. Hi ha gent que m'ha dit seriosament que deuria menjar més, i no precisament gent amb la que tinga una relació molt estreta, sinó mestres que a penes conec, o gent amb la que parle molt allà que allà. Fins i tot un metge em volia portar al psicòleg perquè creia que jo era anorèxic, i que em veia gros. En quin cap cap? Per què no he sentit mai ningú dir-li a ningun gros que deuria menjar menys?  I ara no em vingau diguent-me que eixa gent el que li passa és que es preocupa molt per mi. Perquè si és així, pobres dels grossos als que no li-ho diuen. I ara afirmen que que et diguen que estàs prim no pot ofendre't tant com si et diuen que estàs gros. I ells que saben? Que vinga algú i s'atrevisca a jutjar-te, o que et diga que estàs fluix ofén, i molt. Quan algú fa un comentari relacionat amb el pes de la gent, no li dic res per educació, però en eixe moment li estamparia el cap contra un mur. Com pot ser la gent tan superficial? I després estan els que fan dietes per aprimar quan és evident que no els cal. La vida és molt curta gent. Si vols menjar sucre, que el fet de que no trobes pantalons de la teua talla no et frene a menjar tot el sucre que et passe per la polla/ pels ovaris. Jo, en el meu cas particular, no puc engreixar-me sense passar per quiròfan. I a més, perdria mig any de ma vida dins d'un hospital. Ni dietes, ni gimnàs, ni punyetes. Sóc prim, no ho puc canviar, però puc viure amb això. Amb el que no puc viure és amb la gent que li dóna més importància de la que té.  Ja estic fart de tragar, per no fer-li un lleig a ningú. Compreneu que no m'agrada estar prim, i que encara és pitjor si t'ho recorden constantment. Si algun dia arrive a publicar açò és que m'hauré tornat boig, que hauré rebentat, o jo que sé. Però que si no ho publique, no és per més que per respecte a tota eixa gent a la que puc ofendre, que n'és molta.

Perversions mentals d’un dement.

--El sexe----------------------------------------------

El sexe no existeix. És tan sols una d’eixes coses de les que en sents parlar i veus a les pel·lícules, però que mai presències ni molt menys fas. És una d’eixes coses, que sempre que parles sobre elles hi ha algú que afirma conèixer algú que l’ha practicat, o fins i tot, que ell mateix l’ha practicat. Pobrets. Menteixen per sentir-se importants. El sexe és un invent de durex per a que et compres condons “per si de cas”, i després caduquen a la teua cartera. I com no, tu, l’imbècil de tu, en compra de nous, “per si de cas” i tornes a caure a la trampa.

--El porno----------------------------------------------

Ciència ficció. El porno té tant de cert com la sagrada bíblia, la revista “Más allà” o el llibre de ciències de la naturalesa. Tots prometen mentides com: que si et portes bé aniràs al cel, que el rei és un extraterrestre, que si plou és perquè l’aigua s’evapora, o que si et fas llanterner et contractarà una tia de vint-i-cinc anys que està boníssima per a que li neteges els canalons. Tot mentida.

--Els besos----------------------------------------------

Poden no ser res, o poden ser-ho tot. Tot depèn de la importància que tu li dones. No és el mateix un petó que et dóna una borratxa una nit, que el que et dóna a l’altar la teua futura esposa, o el que et dóna el líder d’un clan rival de la màfia. El primer pot simplement servir-te per presumir davant dels amics –sempre i quan ni tu ni ells tingueu molta matèria gris-. El segon és una espècie de lligam per a tota la vida, al menys econòmic –perquè es divorcieu o no, o ella et mantindrà a tu, o tu a ella-. I el tercer és la senyal de que deus fugir del país, o per contra, de que ja tens permís per provar totes les drogues del món i endeutar-te fins les orelles -total, ja per a què?-.

Un bes et pot arrancar la vida, et pot matar.

Però també et pot fer pujar als núvols per a ja mai més baixar.

--L’amor--------------------------------------------------

Existeix.

--L’amistat-----------------------------------------------

Estrany contracte no verbal per a ajudar-se mútuament quan cal. Possiblement, la millor i més duradora de les relacions que pots tindre amb altres humans.

--La vida--------------------------------------------------

Sobrevalorada. Una puta que et fot ella a tu i a més et cobra. Curta. Molt curta. Massa curta. I si la vols gaudir, deus acurtar-la més. O siga, un instant, un sospir, no res.

--La mort -------------------------------------------------

El despertar. El fi. El descans etern. El buit més complet.

--El somnis---------------------------------------------

Aspiracions de futur. Aspiracions per al passat. Records inesborrables, per a bé, o per a mal. Allò que desitges. Allò que desitges que mai arribe a passar.

--La realitat---------------------------------------------

Un somni mentre estàs despert.

Pots no estar d’acord. Açò tan sols és la meua opinió. No és ni una llei universal, ni una imposició. 

T'estime.

Si estimar-te és delicte

acabaré a una presó,

o condemnat a mort.

Si estimar-te és pecat,

acabaré a l’infern

o vagaré en pena tota l’eternitat.

Si estimar-te allarga la vida,

mai moriré.

Si estimar-te em mata,

poc més duraré.

Si estimar-te em fa patir,

patiré i ploraré,

i si cal no tornaré a dormir.

Però que quede clar que t’estime.

Que quede clar que sempre ho faré.

Que a mi ja no m’importa res més.

Que sobren les paraules.

Que l'únic que he de dir és: T'ESTIME.

                                             Dimitri

                                              Stravinsky 

Somni.

  Ja fa dos dies seguits que tinc el mateix somni. Sempre comença igual. Em desperte en mitat del mar, gitat sobre un tros de suro. No puc moure'm, perquè el suro és molt fi i es trencaria si ho fera. Escolte veus, i això em fa pensar que no estic sol. Però no reconec ninguna d'eixes veus. El suro avança en direcció contraria a la que jo estic gitat, per el que no puc veure cap a on vaig. I, a més, el sol em pega de cara. El que vol dir que ni tan sols puc veure l'ombra del que tinc a l'esquena. 

  Aleshores, escolte la sirena d'un vaixell, i unes mans m'ajuden a eixir del suro i a pujar a un bot. És una xica que no conec. Estem eixa xica i jo soles al bot. El bot està lligat a un vaixell immens que preten arrastra-nos. De sobte, el vaixell gran comença a avançar però nosaltres ens quedem quiets. La soga que unia el bot al vaixell no estava lligada. Per a quan me n'adone, ja és massa tard. L'extrem de la corda és ja massa luny per a que el puga agafar. 

  La xica que m'acompanya descobreix que a dintre del bot hi han dos rems, i comencem a remar els dos en la direcció en la que se n'ha anat el vaixell gran. No tardem en cansar-nos fins al punt de no poder continuar. Llavors em diu. «Treu-te la roba. Tota». M'explica que vol fer una vela, i que per això necessitat tota la roba que portem el dos. Per algun motiu ho veig lògic i accepte. Tenia ella raó. En un moment plantifica, encara no sé com, una vela, i no li sobra ni una peça de roba. 

  Quan duem sobre un parell d'hores a mercè del vent, ens quedem mirant-nos, no als ulls, això no ho puc fer per algun motiu, però ens quedem mirant-nos i comencem a enrotllar-nos. Quan me n'adone, estam encallats a una platja on oneja una bandera roja amb un estel verd. Gire un poc la mirada, i veig dos peus dels que naix una ombra allargada per tota la sorra. No mire cap a dalt. No em cal. Reconec perfectament l'ombra. Aleshores veig caure, el que jo deduisc que són, dues llàgrimes sobre la sorra. Llavors l'ombra pega mitja volta i se'n va. 

  I de sobte estic jo, altre cop en mig del mar. Però aquest cop estic tot sol, i sure sense cap bot ni cap tros de fusta. Sure tan sols amb el meu cos. I veig que el Sol i la Lluna esta un al costat de l'altre, i somriuen mentre veuen com vaig enfonsant-me poc a poc i quedant-me sense aire. 

Hui per hui.

Hui no em posaré les ulleres.
No vull veure el món que em rodeja.
No vull veure el Sol mai més.
No vull explicar-li que allò que ha vist
ha mort mentre ell dormia.
No. Hui no eixiré del llit.
No deixaré que el aire toque la meua pell.
No vull tindre que vestir-me
per protegir-me del fred.
No. Hui no em vestiré.
Hui aniré tal i com sóc.
Hui no m'importa plorar davant de ningú.
Hui no m'importa res que estiga a la meua mà.
Hui tindira que creuar el mar
per poder fer el que vull.
Hui tindria que agafar un vaixell
per a que no em donés tot igual.

Eixos dies...

  Eixos dies que t'alces pel matí i desitges amb tot el teu cor que la nit anterior no haja sigut tan sols un somni. Quan estàs uns segons desconcertat i no saps que ha passat i que no. Quan veus complert el desig que havies guardat dintre d'unes monedes abans de tirar-les a la Fontana di Trevi. Quan totes les llàgrimes vesades en el passat s'acumulen a dintre d'una botella i la tires al mar per a no tornar a veure-la. Quan el sol fa nàixer un nou dia i projecta l'ombra de dues mans agafades a la popa d'una vaixell. Quan el mar balla al ritme dels batecs del teu cor. Quan els últims versos que has escrit perden el sentit poc després de nàixer. Quan amb una mirada hi ha prou per somriure; per ser feliç.

La foto està pressa des de un vaixell durant l'alba del dia 03-IV-12 entre Genova i Barcelona per Javi.
 Moltes gràcies.