El mite d'en Narcís.

  El mite d'en Narcís conta la vida d'un jove de gran bellesa, del qual s'enamoraven tant homes com dones. Però ell els rebutjava a tots. Senita una gran repulsa cap a l'amor. Però Nèmesi, deessa de la venjança, el va condemnar a enamorar-se del seu propi reflex. Fins que un dia, Narcís es va acostar a un llac, i en veure's reflexat no va poder evitar acostar-se fins a caure dins i morir ofegat. Llavors, del lloc on Narcís havia caigut va neixer una flor força bonica. El terme narcisista naix d'aquet mite grec, i s'utilitza per a definir a una persona amb un ego i una autoestima molt grans.

  Note que cada dia sóc més narcisista. Note com al parlar, les expressions que utilitze espontàniament denoten una gran autoestima de la qual jo no era coneixedor. No sé si és la sort que últimament estic gaudint, o que després de tants desenganys amb la gent, comence a desconfiar de qualsevol que no siga jo. I això no és bo, perquè poca gent comet tants errors com la meua persona. Però tal vegada el que em passa és justament el contrari que al Narcís. Tal vagada, com jo no sóc bell, com a mi no m'estima ningú, com jo no tinc un grup de seguidors rere mi, alguna deessa m'ha donat el privilegi de poder estimar-me a mi mateix. M'ha donat un seguidor fidel. Però no sé jo... Més que un privilegi em pareix un càstig. 

  Potser el dia que muira, nasca un card al lloc on el meu esquelètic cos caiga per romandre inquiet, per no tornar a moure's mai més. Qui sap...?

Les 06:00 a.m.

  El despertador torna a sonar. Les sis del matí altre cop. El dia s'augura exactament igual que l'anterior, i l'anterior, i l'anterior... La rutina em tornarà boig. L'únic que desitge cada matí al despertar és que arribe ja l'hora de dormir. Al dormir, si t'ho has guanyat durant el dia, pots gaudir del descans més absolut que es pot imaginar. Pot gaudir de la superrealitat. Però tan sols si t'ho has guanyat. Si durant el dia has fet alguna cosa que siga digna d'haver-te cansat, o al menys, d'haver-te deixat la consciència tranquil·la. Cada dia, de dilluns a divendres, des de les sis fins a les onze, tots els dies el mateix. Dutxa, classe, dinar, no fer res, i els remordiments de no haver fet res. Cada dia, la Lluna s'acosta al meu cos, i tot just quan estic a punt de tocar-la, ella se'n va per on havia vingut. Un dia trencaré amb tot. Un dia em tornaré boig, i no aniré a classe, o intentaré violar algú, o mataré a la primera persona que em diga bon dia sense un somriure a la cara. I eixe dia arribarà. Potser no hui o demà. Però algun dia. Inclús potser que eixe dia arribe i jo ja estiga mort fa anys. Però així i tot, això no canviaria res. 

  Però si encara no m'he tornat boig, és perquè encara puc prendre una cervesa amb els amics els dissabtes. Perquè encara puc somiar despert, ja que quan dorm tan sols tinc malsons. Perquè encara tinc dues mans que poden substituir a l'única finalitat que li donen alguns ignorants a la seua parella. Perquè l'alcohol encara em fa efecte, i encara no m'ha destrossat el fetge. Perquè el tabac em pot tranquil·litzar després del que siga, i perquè aquest encara no m'ha atrapat darrere del seu obscur vel de dependència. Perquè existeix la migdiada, l'única cosa espanyola que accepte sense remordiments de consciència. Perquè els ulls marrons de la meua princesa, em fan que continue volent ser un cavaller errant, que faria el que fos per una "prenda" seua. Perquè estudiar literatura em demostra que no sóc l'únic boig de la història que ha pensat que l'amor existeix més enllà de les coses materials, de les coses que es poden veure a simple vista. Perquè encara puc veure en els ulls de mon pare l'esperança de que als 53 anys trobarà un altre lloc de treball, i perquè encara no ha tirat la tovallola, perquè mai no ha deixat de aprendre coses noves, perquè mon pare, sense saber anglès, s'ha llegit llibres en anglès(i no uno ni dos) per a poder aprendre sobre un camp anacrònic a la seua generació com és la informàtica. Perquè ma mare trau avant ma casa sense gaire ingressos, amb sis persones més ella xuplant del pot, i encara no ens ha assassinat a tots per insuportables. Perquè encara sóc capaç de relacionar idees, i expressar-les en sa majoria per escrit. Perquè al menys una persona llegirà estes paraules,  i espere siga capaç de comprendre'm.

-Tenemos Venecia, tenemos Manhattan-

La primavera.

  Anit me’n vaig anar al llit amb la convicció de que hui tenia que escriure alguna cosa sobre l’inici de la primavera, i que si no era vomitiu, ho publicaria al bloc. És evident que si ho estàs llegint és que al final ho he escrit i ho he publicat.

  Anit, mentre estava al llit intentant dormir(cosa que últimament em costa prou), estava pensant en possibles metàfores o coses que dir sobre la primavera. Però hui, quan m’he alçat pel matí, el dia no es pareixia en res al que esperava que fos, i això m’ha facilitat molt aquesta feina. Hui. El primer dia de primavera. El primer dia de l’estació que es sol relacionar amb flors de tots els colors, un sol que calfa però no crema, un esmorzar a la serra, i un dels teus amics fumant romer perquè no li queda altra cosa, no tenia res que veure amb tot això. Hui el dia ha començat gris. Ha continuat gris. I el sol s’ha post sota el turons acompanyat d’un cel gris. La pluja ha presidit cadascuna de les hores, i ha sigut testimoni de cadascuna de les accions que s’han fet a l’aire lliure. Els paraigües eren el únic que es podia veure des de el cel, i tu tenies que imaginar-te que sota el plàstic hi havien persones. Feia fred. Fins i tot els amants de l’hivern han maleit el tindre que tornar a traure els guants del calaix, on ja estaven fent la seua peculiar hivernació fa una setmana. A mi m’encanta caminar sense paraigües sota la pluja, però entre el fred i que no m’ho esperava, no he pogut evitar agafar-lo per estalviar-me agreujar el constipat que patisc.  En definitiva. Ni flors, ni sol, ni serra, ni molt menys un porro de romer. Hui ha sigut un dia de classe en el qual plovia, el cel estava gris, i la majoria de la gent ni s’ha dignat en aparèixer per l’institut perquè patien ressaca de tanta cendra i tanta granera. Diuen que plou sobre justos i injustos per igual. Doncs no.

Ha de continuar.

  Hui la Lluna s’ha posat sota els turons una hora abans. La nit s’ha quedat totalment fosca. Potser no torne a eixir. Potser no la torne a veure. Potser, tan sols potser, la Lluna s’haja posat ja per sempre. Però ho he de suportar. La funció ha de continuar. La funció no es deu aturar. El meu somni de viatjar a Ilargia, mai no serà complert. Mai la trepitjaré. No. Eixe destí està reservat per a uns pocs escollits. Qualsevol no pot gaudir de la sensació d’ingravidesa, del rellotge sense corda que marca el temps quan estàs tot sol a prop d’ella. La seua òrbita no passa per ningun dels bars que jo freqüetnte. Plorar neteja els ulls, i em demostra que continue sent humà. No. No vull canviar la realitat. No. No puc ni vull demostrar-li a la vida que puc ser més puta que ella. Tan sols em queda la resignació i el preguntar-me que hauria passat si...? 
  El dolor i el patiment fan bell aquest món. Sense dolor viure no seria viure. Ací pau i després glòria? No. Ací patiment i la glòria del soldat que no s'ha deixat vencer en batalla, i després res. Tan sols el buit més complet. Tan sols el silenci absolut. Tan sols, el descans etern. 

Un mur de gel.

-Ma vida per un petó-

  Ja em dona tot igual. Una de les metàfores que més em va agradar de la primera part de Memòries d'Idhun diu alguna cosa així com que un personatge havia alçat un mur al voltant del seu cor per evitar fer-se mal. Doncs es podria dir que això és el que he fet jo. He construït un mur de gel al voltant del meu cor. Sent que ningú no em deu res. Ni una abraçada, ni un petó, ni tan sols una explicació. Ara, les paraules on em puc sentir implícitament reflexat ja no em fan plorar. L'estime. Això no ha canviat. Encara l'estime. Encara em pareix perfecta. Encara és ella la musa que més em visita, i a la qual li dec la majoria dels meus escrits. Però a base de rellegir el mateix fins la sacietat, he aconseguit fer-me immune a les paraules i a les reaccions alienes a mi. Ha sigut com una espècie de tractament mèdic. Com quan t'injecten una malaltia afeblida per a que el teu cos cree anticossos. I al igual que quan vas al metge, cada injecció ha fet molt de mal. No. Però la pròxima llàgrima que vesse per ella serà segons abans de saltar per una finestra. No podria suportar tornar a caure en aquest joc ni per un instant més. Ara tan sols intentaré traure el tema el menys possible. I si se'm torna a descontrolar, guarde un as sota la mànega. Guarde una veritat que de ser revelada ho engegaria tot a fer punyetes. 

  I ara jo em pregunte: què faig contant-vos ma vida ací? Doncs no ho sé. 

L'última pregunta.

“...una lágrima que se escapa, tiemblas.”

                Una pregunta tortura les meues nits. No em deixa dormir. Una última pregunta que m’agradaria fer, però no faré. I esta pregunta és: “què hauria passat?”

Què hauria passat

si no fos un bocut?

Què hauria passat

si aquella negra nit sense Lluna

el cansanci no haguera fet fallar

la meua autocensura?

Què hauria passat

si després d’aquell implícit no,

ho hagués pogut oblidar tot?

Què hauria passat

si la vesprada anterior

aquella tonteria

no haguera fet rebentar

tota aquella acumulada frustració 

que em va fer enfadar?

Què hauria passat

si tinguera dos collons?

Què hauria passat

si fora més empàtic?

Què hauria passat

si fora un psicòpata?

Què hauria passat

si fora més simpàtic?

No puc evitar preguntar-me

si de alguna manera

la vaig espantar.

Si d’alguna manera

haguera pogut funcionar.

Si d’alguna manera

em vaig posar a córrer

abans de saber caminar.

I, no puc evitar preguntar-me:

què passaria

si tinguera ous

per poder preguntar

directament tot açò?

Existeix quelcom que em fa pensar

que pot ser tot hauria anat millor

si hagués estat callat.

Ara vull anar a dormir.

No perquè estiga cansat,

sinó perquè em necessite evadir.

                                   Dimitri

                                     Stravinsky

El tren.

  Ací estic. Assegut al vagó d'un tren desert, amb l'única companyia d'un llibre, i ella. Encara no sé com he arribat fins ací. Es suposava que demà, no hui, demà tenia que agafar un tren per a fer un llarg viatge tot sol fins a la casa dels meus avis a Girona. Però com ja he dit: ací estic. Per a bé, o per a mal. No deuria haver-me deixat convencer. Però a veure qui li diu que no a eixos ulls marrons. «I no podries sortir un dia abans? Es que jo he de anar a Barcelona el dia de antes. Si vols et pots quedar a dormir allí una nit.» No, no, i no! No vull! No vull fer amb tu un viatge tan llarg! No vull passar tota una nit a prop teu! Però el no que tenia pensat dir, es va convertir en un sí quan va arribar als meus llavis. I per culpa de això, ací estic. Amb ella asseguda enfront de mi, mirant el paisatge. De tant en tant, dirigeix la seua mirada de fusta per mirar-me. Llavors em somriu, només un instant. Com si volgués comprovar que seguisc ací. I es gira, i torna a eclipsar sota el seu cabell aquells ulls marrons, que mai puc treure'm del cap. Serà una nit llarga. Serà un viatge llarg. Ella sap que no puc dir-li que no, i s'aprofita. Ella sap el que jo pense d'ella. Ella ho sap, i jo sé que ho sap. Però ningú no ho diu.

  I ara no sé que fer. El meu cap em diu que llija, i que no pense en res més. Però meu cor em diu que agafe valor d'on no hi ha. Que m'alce. Que la mire tendrament als ulls, i quan pregute, «Què passa?», li pose una mà al tos, i la bese. La bese i ja no la solte mai més. No m'importa el que pense ella. No m'importa la seua reacció. Tan sols vull tastar un únic cop aquell caramel que m'està prohibit tastar. 

Cartes del capità.

                Mentires, mentires i més mentires. Tinc habilitat per aprofitar-me de la situació, per traure el màxim benefici possible. Però l’única manera de aconseguir això és a base de mentires.  No és ètic. No és moral. Però ho faig. Quan algú em diu que tinc l’autoestima baixa, per dins meu em ric d’ell o d’ella. Que jo tinc l’autoestima baixa? El que passa és que ningú en tot el món em coneix. Els únics que podrien dir que em coneixen són el teclat del meu ordinador, i el llapis de mines que gaste per a escriure en la “moleskine” roja de CCOO. I ja m’he encarregat de que eixos dos estiguen calladets. Jo no sóc una bona persona. Jo no sóc d’eixe tipus de persona que cau bé quan la coneixes. I per això m’he encarregat de que ningú em conega. Dubte constantment de la meua humanitat. Fins fa no res, havia aconseguit burlar  l’empatia L’únic que em tranquil·litza, és que per les nits em costa dormir. Que em passe les nits en vetla reflexionant sobre les meus actes. Em penedisc constantment. I això em demostra que encara no estic boig. Però quan el context m’és altre cop favorable, torne a aprofitar-me de la situació. Quant de mal hauré pogut fer al meu voltant? No. Però prompte o tard hauré de parar. Les circumstancies no sempre em seran favorables. Estic sobrevivint a base de no res. El meu dia a dia és com un vaixell que s’aguanta flotant sobre un mar amb el desaigüe obert, que no tardarà en assecar-se. Sóc el capità d’un vaixell que va a la deriva. Sóc un pirata buscat per totes les nacions lliures. Algun dia d’estos em penjaran d’una antena, tal vegada en el meu propi vaixell, si aquest no s’enfonsa abans. Jo tan sols vull demanar perdó a tota la meua tripulació. A tots els vaixells que he saquejat. A totes les vídues que he causat, i que he violat.

Pot ser cregueu que exagere el nombre de víctimes que he causat. Però no.

La sirena.

    El local estava ple. La veu aspra d'un cantant de punk urbà sonava per els demacrats altaveus d'aquell bar. Els clients restaven repartits per les taules. Alguns d'ells estaven asseguts amb amics. Altres, l'única companyia que tenien era la de un got mig buit que, al igual que el de qualsevol amistat, els deixava el seu muscle per a plorar. Per a plorar en silenci. Jo era d'eixe segon grup. Estava assegut a un racó. Lluny de les mirades de la gent. Podia ensumar que el grup de gent que estava sentat en la taula de costat es passaven un porro de haixix. Això en eixe bar no era estrany. De fet, gràcies a això tenia tan d'èxit.

    Llavors, entre el soroll que feia el riure estúpid dels que s'estaven passant el porro, una veu va començar a cantar per sobre del vocalista del grup que sonava al mediocre equip de música. Era una veu preciosa. Una veu de dona, fina que contrarestava la veu de l'intèrpret. Ningú es va adonar de que aquella xica, que també estava asseguda tota sola, havia començat a cantar. De sobte, em vaig sorprendre a mi mateix mirant-la, amb la vista desenfocada. Vaig baixar ràpidament la vista cap al got buit de rom. Però no vaig poder evitar tornar a alçar-la per veure qui era aquella sirena que emetia aquell hipnòtic cant. Els seus cabells daurats li queien sobre els muscles. Els seus ulls blaus miraven la canya que tenia davant, com si tinguera l'esperança de que passés alguna cosa. La seua veu sonava preciosa i melancòlica alhora. Es podien sentir els litres i litres d'alcohol que havien passat per la seua gola, i totes les cigarretes que s'havia fumat. Era jove, però el seu esperit era com el d'un vell que ja ha perdut tota esperança en la vida.

    Em vaig deleitar amb les últimes notes d'aquella cançó abans de caure rollat sobre el brut sol d'aquell antre. Després vaig despertar en aquest hospital. Però hui pense fugir d'ací, amb l'alta o sense ella. Pense anar altre cop a aquell local, a veure si tinc sort, i em trobe altre cop a aquella sirena.