Ha de continuar.

  Hui la Lluna s’ha posat sota els turons una hora abans. La nit s’ha quedat totalment fosca. Potser no torne a eixir. Potser no la torne a veure. Potser, tan sols potser, la Lluna s’haja posat ja per sempre. Però ho he de suportar. La funció ha de continuar. La funció no es deu aturar. El meu somni de viatjar a Ilargia, mai no serà complert. Mai la trepitjaré. No. Eixe destí està reservat per a uns pocs escollits. Qualsevol no pot gaudir de la sensació d’ingravidesa, del rellotge sense corda que marca el temps quan estàs tot sol a prop d’ella. La seua òrbita no passa per ningun dels bars que jo freqüetnte. Plorar neteja els ulls, i em demostra que continue sent humà. No. No vull canviar la realitat. No. No puc ni vull demostrar-li a la vida que puc ser més puta que ella. Tan sols em queda la resignació i el preguntar-me que hauria passat si...? 
  El dolor i el patiment fan bell aquest món. Sense dolor viure no seria viure. Ací pau i després glòria? No. Ací patiment i la glòria del soldat que no s'ha deixat vencer en batalla, i després res. Tan sols el buit més complet. Tan sols el silenci absolut. Tan sols, el descans etern.