Metaentrada (les veus del meu cap)

Jo no sé escriure. Jo no sé formular oracions, ordenar paraules, o expressar idees per escrit. Jo el que tinc és la necessitat de prendre nota del que em dicten les veus del meu cap, perquè és l’única manera de que callen. Fins i tot aquestes paraules; aquets text me l’està dictant una d’elles.

  Moltes vegades estes veus canten cançons que m’agraden, i no puc evitar apuntar les lletres. Per això no us espanteu mai si vegeu que tinc al braç escrit el vers d’una cançó d’Extremoduro o de Queen.

  Tinc la teoria que aquestes veus van sorgir amb la finalitat de consolar-me, desfogar-me, ajudar-me a viure. I és que utilitze els meus escrits per a sobreviure un dia més al món. Per exemple, si estic trist, elles fan que algú veja correspost el seu amor d'una manera molt tendra i preciosa, per fer-me veure que a algun lloc la gent és feliç, tot i que aquest lloc siga les pàgines del word. També és cert que sempre acabe donant-li un to amarg al final, que pareix ser inevitable.

  Per altra banda, si estic enfadat o rabiós, m’ho passe bé torturant fins a la mort algú, de la manera més cruel que se’ls puga ocórrer en eixe moment a les veus del meu cap. Sempre he pensat que tant la literatura com els videojocs serveixen per a estalviar-se moltes morts innecessàries causades per l’odi o l’estrès.

  Si alguna cosa que m’ha passat no m’ha agradat com ha acabat, elles es prenen la llibertat d’escriure un final alternatiu que em plaga més. I si estic content, cosa que no passa molt, m’ho passe molt bé fent patir els personatges  dels meus escrits.

La gent que viu dins de les coses que escric és tant valenta com jo mai ho seré; té tanta sort com la que jo mai tindré; fa totes les coses que m’agradaria fer, però que mai faré. 

Feliç

Aquesta escalfor al pit i aquest sentiment de felicitat potser que no tinga més origen que el fet de que ja haja tornat. La simple imatge d'ella abraçant-se amb les seues amigues. El imaginar-me tal felicitat em fa feliç. Havia estat lluitant contra la meua empatia, però hui m’està venint molt bé. Sóc feliç de debò per primer cop en molt de temps. I ja veus per quina tonteria. Simplement perquè he pensat que ella ara està sent molt feliç. Estic plorant, i no em sap mal. No sé que és açò. No ho puc explicar.

Sóc feliç. Sense més. Sóc molt feliç. I a més de debò.

Com vaig a descansar de nit?

Com vaig a descansar de nit
si la llum de la Lluna
no em deixa dormir?

Com vaig a descansar de nit,
si és ella l'únic que vull veure
al despertar cada matí?

Com vaig a descansar de nit,
si visc el dia esperant a que els estels
apareguen sobre mi?                                                                  

Com vaig a descansar de nit,
si no puc evitar nadar nu
al llac on el astre queda reflectit?

No vull descansar de nit,
perquè tot i que la nit és una mentida,
és la meua mentida,
la mentida que m'agrada viure a mi.

A partir d'ara me n'aniré a dormir
cada cop que veja el sol eixir.

                                     Dimitri
                                       Stravinsky

El dolor

El dolor no és dolent. Més bé al contrari. El dolor tan sols és l’alarma que ens avisa de que alguna cosa no va bé, o que alguna cosa dolenta està en marxa. El dolor, en si no és el problema. No. El dolor és l’avís. Per això no hi ha que centrar-se en callar el dolor, amb tranquil·litzants, alcohol o altres drogues. El que deus fer és buscar el problema, el focus d’aquet dolor, i intentar que desaparega, fent cicatritzar la ferida, o curant la malalta.

   Però, i quan no vols que desaparega el problema que et causa eixe dolor? I quan la mateixa cosa, alhora que et causa dolor, et fa feliç? I quan tens la clau per fer desaparèixer eixa cosa tant contradictòria amb un sol moviment de canell, que no tindria possible volta enrere, però no tens el coratge necessari per a fer-ho? Nyà. De moment seguiré amb els tranquil·litzants, l’alcohol i les altres drogues, i veuré el temps passar de llarg sense ni tan sols saludar, per veuré com es fa massa tard...

El meu primer cop

Encara recorde el meu primer cop. Va ser fa la tira d’anys. Jo era molt jove, i ella era un any més gran que jo. Vaig tenir molta sort. Ella era preciosa, i a més, més gran, que quan tenies eixa edat, això significava que era “més dona” que les de la teua quinta. Vam anar a una casa que havien ocupat uns amics seus. Ens anaven a deixar una habitació de la segona planta amb un llit vell. Ella no tenia problemes de dir què era el que volia fer, si així tenia un llit on fer-ho.

  Era de nit. Aquell quarto estava fet merda, però a mi em va donar bastant igual, això. Jo venia de la comunió d'una cosina meua, i anava mínimament mudat. Ella portava una brusa negra i uns texans. A aquell antre no hi havia llum, però una Lluna plena immensa entrava per la finestra. Ella no era verge, i jo ho sabia. Però no m’importava. Sobretot des que em va prometre que utilitzaria la seua experiència per donar-me una primera vegada el més plaentera possible; el més inoblidable possible. Entre petons, i les carícies d’unes mans que no paraven quetes, em va fer xitar-me al llit, i se’m va col·locar damunt. La llum selenita li il·luminava el rostre, i eixos ulls violeta tant estranys que tenia. Jo, en aquell temps, vivia enamorat d’aquells ulls, igual que uns anys abans ho havia estat en Warhol dels de na Elizabeth Taylor. Cada cop que els mirava fixament, el meu cos es parava, em quedava sense poder moure’m. Ella sempre se n’adonava, i després de somriure em feia un petó   per despertar-me del meu somni encantat.

  Va començar a despassar-me la camisa de botons de marca que portava, i a besar-me per tot el cos. Llavors ella es va despassar el botons de la brusa, i se la va traure. La resta de la roba no va tardar en volar per acabar sobre sol brut d’aquella habitació. Jo era el primer cop que veia a una dona totalment nua. Aleshores, em va agafar les mans, me les va col·locar sobre els seus pits, i va començar. La primera vegada que vaig entrar, vaig sentir una sensació molt estranya. Però m’agradava aquella sensació estranya.  Mai havia gaudit tant. Mai havia estimat tant algú. Tots els problemes que tenia en aquells moments, havien desaparegut. Quan vaig ejacular, no vaig poder evitar retorçar-me de plaer.

  Després em va convidar a fumar. Per aquells temps, el més prop que havia estat del tabac, era quan la besava a ella, i podia notar que s’acabava de fer una cigarreta. Però llavors no li vaig poder dir que no a aquell oferiment. De fet, hauria saltat per la finestra si m’ho hagués demanat. Inexplicablement, no vaig tossir després de la primera calda.

Tot açò va passar tres dies abans de que m’enterara que m’havia estat posant  les banyes pràcticament des del mateix dia que havíem començat a eixir. Potser és per això que des de llavors no puc confiar en ningú.  Potser és per això que no he pogut tornar a veure una pel·lícula de na Elizabeth Taylor, perquè si torne a veure uns ulls violeta, com el que em segueixen en somnis, no podré evitar tornar a perdonar-li-ho tot, i a caure altre cop en la seua trampa. Porca misèria.

No patisc per tu. No és culpa teua. Patisc per mi. És sols culpa meua. Ja veus qui em manava enamorar-me d’algú, que era més que evident que mai m’estimaria, al menys d’aquella manera. Però tranquil·la. Tu ja has fet més del que deuries haver fet. Andreu Martín i Jaume Ribera van dir a El diari vermell flagrant que: “Si estimes a algú, deixa'l lliure: si torna a tu, és que t'estima; si no torna, és que mai no t'ha estimat. Si per ser lliure necessites un esclau, la llibertat no té cap sentit ni valor". No vull que per llàstima, ni per efectes de l’alcohol, sigues la meua esclava. Et vaig deixar anar i no has tornat, i això ha confirmat les meues sospites. Mai no m’has estimat. Però què li anem a fer. No està en poder de ningú canviar això.

Miralls

No m’agrada mirar-me a un mirall. Potser siga temor, temor al desconegut. En un temps on un aparell de menys d’un centímetre de grossor emet llum i so, i a més pots interactuar amb ell, no sóc capaç de comprendre el funcionament d’un espill. Però potser no siga això. “17-V-12: Anit em vaig quedar mirant-me al espill, i per algun motiu vaig veure a un pallasso. La qüestió és que jo no puc treure’m el maquillatge”. Jo no sóc conscient d’haver escrit açò. Però el fet és que està escrit amb la meua lletra, a la meua moleskine, i es suposa que eixa llibreta no l’obri ningú que no siga jo. Igual per això no m’agrada mirar-me al mirall. Perquè no m’agrada el que veig. I el que veig no és tan sols un esquelètic cos d’un adolescent imberbe. El que veig és tot el que he passat, i tot el que podria haver passat si havera fet certes coses, o si me n’havera evitat d’altres. I el més graciós de tot és que per càstig tinc que suportar la presència dels tres espills més grans de tota la casa al meu quarto. Un dia d’estos, se’m creuaran els cables, agafaré un martell, o fins i tot a puny nu, i els rebentaré. Els faré mil miquetes, i després m’esnifaré la pols de vidre que quede.

  Bé, ja us avise que quan dic que un dia d'estos faré alguna cosa, és mentida. El que vull dir és que ho faria si tingués pilotes per fer-ho. Però és el que té la meua condició d’eunuc: no tinc collons. Però també, per a què els vull? Per a una  vegada en tota ma vida que li vaig posar pilotes a una cosa, no em va servir de res...

-¡ECHALE HUEVOS AL ASUTNO!

+Pa'què?

-Ya sé que es el final, 

no habrá segunda parte.

Y es que no sé cómo hacer 

para borrarte.-

   Esta cançó aconsegueix que els problemes desapareguen mentre està sonant. 

El problema és que sempre s'acaba.