No m’agrada mirar-me a un mirall. Potser siga
temor, temor al desconegut. En un temps on un aparell de menys d’un centímetre
de grossor emet llum i so, i a més pots interactuar amb ell, no sóc capaç de
comprendre el funcionament d’un espill. Però potser no siga això. “17-V-12:
Anit em vaig quedar mirant-me al espill, i per algun motiu vaig veure a un pallasso.
La qüestió és que jo no puc treure’m el maquillatge”. Jo no sóc conscient d’haver
escrit açò. Però el fet és que està escrit amb la meua lletra, a la meua moleskine,
i es suposa que eixa llibreta no l’obri ningú que no siga jo. Igual per això no
m’agrada mirar-me al mirall. Perquè no m’agrada el que veig. I el que veig no
és tan sols un esquelètic cos d’un adolescent imberbe. El que veig és tot el
que he passat, i tot el que podria haver passat si havera fet certes coses, o si
me n’havera evitat d’altres. I el més graciós de tot és que per càstig tinc que
suportar la presència dels tres espills més grans de tota la casa al meu
quarto. Un dia d’estos, se’m creuaran els cables, agafaré un martell, o fins i
tot a puny nu, i els rebentaré. Els faré mil miquetes, i després m’esnifaré la
pols de vidre que quede.
Bé, ja us avise que quan dic que un dia d'estos faré alguna cosa, és mentida. El que vull dir és que ho faria si tingués pilotes
per fer-ho. Però és el que té la meua condició d’eunuc: no tinc collons. Però
també, per a què els vull? Per a una
vegada en tota ma vida que li vaig posar pilotes a una cosa, no em va
servir de res...
-¡ECHALE HUEVOS AL ASUTNO!
+Pa'què?
-Ya sé que es el final,
no habrá segunda parte.
Y es que no sé cómo hacer
para borrarte.-
Esta cançó aconsegueix que els problemes desapareguen mentre està sonant.
El problema és que sempre s'acaba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada