DimStra

Heu arribat alguna vegada a un llit tant cansats que només xafar l’orella heu caigut rodons?

Alguna vegada heu estat tant profundament dormits que heu sigut capaços de reconèixer l’aroma d’una altra persona en somnis?

Estava dormint. Estava rebentat, perquè duia no-sé-quants dies dormint una merda, i gràcies a això estava profundament enfonsat al món dels somnis. De sobte, un aroma que m’era familiar em va acaronar la pituïtària. Em relaxava... No vaig poder evitar somriure. Era el seu aroma, tant inconfusible, tant embriagador... Però, no podia ser. Jo estava dormint al meu llit de cos i mig tot sol.  O al menys, quan m’havia xitat estava tot sol. I a més, ella mai acceptaria dormir amb mi. Llavors, que cony passava? Seria un somni? No. Però els somnis solen ser imatges, no aromes. Tampoc no m’atrevia a obrir els ulls, per comprovar si realment era un somni, o de debò estava ella allí. Perquè tot i que em semblava impossible, la idea de que ella estigués allí, al meu costat, em feia gaudir barbaritats.

  «Però no. No pot estar ací. Com punyetes ha entrat a ma casa? Ingenu de mi. Somiatruites tocapilotes... » Això era el que em pensava, fins  que de sobte, un dit em va acariciar els llavis, i vaig poder escoltar un somriure silenciós molt a prop meu. Vaig tornar a somriure. Totes els meues teories sobre que no podia ser cert tornaven a ensorrar-se sota el desitg de que allò fos de veres, i no un simple somni. I què cony! Jo n’era ben conscient. No estava somiant. O potser sí... Tot este rebombori de falses veritats i de mentides tant certes m’estava tornant boig. No sabia què pensar. Sabia què volia pensar, i el què era lògic pensar, però no podia decidir-me.

  Aleshores, dues mans em van agafar la meua mà dreta. «Tienes las manos frías» va dir la seua veu, mentre sentia el seu calor, com calfava els meus dits. No hi havia lloc al dubte. Estava allí. Vaig sentir com em besava al front! El cor se’m va accelerar. Tot el cos em tremolava. No ho vaig poder evitar. Segons abans de que els seus llavis es separaren de la meua pell, vaig obrir els ulls, per poder comprovar sorprès que no hi havia ningú a prop meu. Que continuava al meu llit de cos i mig, tot sol, dormint en roba interior, amb aquell cd de música indie, que tant li agradava a ella, sonant pels altaveus de la minicadena.

  

No us podeu imaginar la meua sorpresa al comprovar que sobre la tauleta de nit, tot just al costat de les meues ulleres, hi havien unes Ray-Ban graduades, d’algú, que jo sabia perfectament qui era, que se les havia deixat oblidades al sortir corrents de ma casa sense ni tan sols despedir-se. Dues hores més tard, va començar a nevar. 

-dejarse llevar, suena demasiado bien-