Però què faig plorant? No tinc dret a fer-ho.

Molt bé, capoll. Primer li promets la Lluna, i no li la dones. Després li poses les banyes.  Ella t’ho perdona, i com li ho pagues? Deixant-la sola. Passa un temps. Ella se’n va del poble. Tu, dos anys després, per motius aliens a ella, o això prefereixes pensar, la segueixes fins València, i et poses a viure a dos carrers d’ella. Saps que encara t’estimava, i ho aprofites. Una nit te la trobes per “casualitat” a un pub. Passes la nit amb ella, i  li tornes a mentir, li tornes a prometre la Lluna. Però aquest cop el que no sap que no ho vas a complir no ets tu. Passen quinze dies, i descobreixes que està jugant a dues bandes. Que alhora que amb tu està eixint amb un altre noi. No pots enfadar-te amb ella. D’alguna manera ho veus just perquè és el que li havies fet tu,  i no pots enfadar-te. Li dius que ho has descobert, ella se’t riu a la cara i et deixa per l’altre. Es casen, i tu et quedes sol. Però continues sense poder enfadar-te. Continues veient-ho just. Passen els anys, i quan la veus pel carrer ni tan  sols et saluda. Tornes al poble, t’han tirat de la feina perquè mai estaves on tenies que estar, i ja no tens res que et lligue a València. Tornen a passar dos anys, i ara és ella la que et segueix a tu i torna al poble amb el seu home i els seus dos fills. Les teues nits moren entre colpet i colpet de whisky des del dia que va tornar. El seu home mor uns mesos després que els seus fills se n’anaren a del poble, i coses que té la vida, una nit va a ta casa en busca de consol i tornes a passar una nit amb ella. Seria la última que passes amb ella, perquè al dia següent, al eixir de ta casa, creuant el carrer, un cotxe la atropella i mor. I ara plores. No saps si és perquè ha mort, o si és perquè no saps si mai no t’havia perdonat el que li vas fer, i això et mata per dins. La qüestió és que plores davant  un altre got de whisky, ja és el tercer hui, i una veu dins el teu cap, consciència crec que li diuen, et diu que no tens dret a plorar, que ella mai t’havia deixat d’estimar, com tu a ella, però que per culpa de la teva avarícia, d’un caprici, d’una estupidesa no havies pogut passar tota ta vida amb ella, i que t’ho mereixes.

Diuen que del errors s’aprèn, però de poc et serveix aprendre quan no et queda vida per aplicar les lliçons.

Pega'm

—Pega’m una bufetada —va dir Ferran seriosament.

    —Què?— va preguntar Irene mentre se li esborrava eixe mig somriure de la cara. Eixe mig somriure que li havia nascut en veure’l aparèixer per la cantonada. Eixe mig somriure que havia mort abans de que ella obrira la boca.

    —El que has sentit. Pega’m una bufetada, demostra’m que no em convens.— va dir convençut.

    —Ferran...— va sospirar ella. Ell odiava quan ella fera això. Quan ella l’anomenava pel seu nom, i després callava. El posava nerviós. Molt nerviós.

    —Què! Què! Què! No deies que deuries demostrar-me que no em convens, que mai deuria haver-me enamorat de tu? Doncs vinga, va, fes-ho: pega’m una bufetada.

    —No! Ferran! Fotre! No vaig a pegar-te una bufetada sense més. No.

    —Irene, pega’m, o et donaré motius per a que ho faces.

   —Motius? De què parles?— va preguntar ella. Però abans de que pogués acabar la frase, els llavis d’ell ja estaven amb contacte amb els seus. I va ser llavors quan la Lluna els va il·luminar, durant un instant, sorpresa pel que estava vegent. Va ser llavors quan ell va arribar a la glòria alhora que una llàgrima li lliscava per la galta. —Però què cony fas?— va preguntar ella exaltada en adonar-se del que havia passat. Ell, la va tornar a besar, i ella, ella el va mirar amb els ulls plens d’ira.

    —Pega’m! PEGA’M! —li va ordenar ell. I de sobte, sense que ningú dels dos s’ho esperara, ella li va pegar una bufetada, va pegar mitja volta, i se’n va anar. «Gràcies, i adéu. Mai t’oblidaré» va pensar Ferran acariciant-se la galta.

Irene, només va creuar la cantonada, es va posar a plorar. No li agradava gens perdre persones que li importaven, i definitivament, a Ferran, l’havia perdut.

El meu primer cop

Encara recorde el meu primer cop. Va ser fa la tira d’anys. Jo era molt jove, i ella era un any més gran que jo. Vaig tenir molta sort. Ella era preciosa, i a més, més gran, que quan tenies eixa edat, això significava que era “més dona” que les de la teua quinta. Vam anar a una casa que havien ocupat uns amics seus. Ens anaven a deixar una habitació de la segona planta amb un llit vell. Ella no tenia problemes de dir què era el que volia fer, si així tenia un llit on fer-ho.

  Era de nit. Aquell quarto estava fet merda, però a mi em va donar bastant igual, això. Jo venia de la comunió d'una cosina meua, i anava mínimament mudat. Ella portava una brusa negra i uns texans. A aquell antre no hi havia llum, però una Lluna plena immensa entrava per la finestra. Ella no era verge, i jo ho sabia. Però no m’importava. Sobretot des que em va prometre que utilitzaria la seua experiència per donar-me una primera vegada el més plaentera possible; el més inoblidable possible. Entre petons, i les carícies d’unes mans que no paraven quetes, em va fer xitar-me al llit, i se’m va col·locar damunt. La llum selenita li il·luminava el rostre, i eixos ulls violeta tant estranys que tenia. Jo, en aquell temps, vivia enamorat d’aquells ulls, igual que uns anys abans ho havia estat en Warhol dels de na Elizabeth Taylor. Cada cop que els mirava fixament, el meu cos es parava, em quedava sense poder moure’m. Ella sempre se n’adonava, i després de somriure em feia un petó   per despertar-me del meu somni encantat.

  Va començar a despassar-me la camisa de botons de marca que portava, i a besar-me per tot el cos. Llavors ella es va despassar el botons de la brusa, i se la va traure. La resta de la roba no va tardar en volar per acabar sobre sol brut d’aquella habitació. Jo era el primer cop que veia a una dona totalment nua. Aleshores, em va agafar les mans, me les va col·locar sobre els seus pits, i va començar. La primera vegada que vaig entrar, vaig sentir una sensació molt estranya. Però m’agradava aquella sensació estranya.  Mai havia gaudit tant. Mai havia estimat tant algú. Tots els problemes que tenia en aquells moments, havien desaparegut. Quan vaig ejacular, no vaig poder evitar retorçar-me de plaer.

  Després em va convidar a fumar. Per aquells temps, el més prop que havia estat del tabac, era quan la besava a ella, i podia notar que s’acabava de fer una cigarreta. Però llavors no li vaig poder dir que no a aquell oferiment. De fet, hauria saltat per la finestra si m’ho hagués demanat. Inexplicablement, no vaig tossir després de la primera calda.

Tot açò va passar tres dies abans de que m’enterara que m’havia estat posant  les banyes pràcticament des del mateix dia que havíem començat a eixir. Potser és per això que des de llavors no puc confiar en ningú.  Potser és per això que no he pogut tornar a veure una pel·lícula de na Elizabeth Taylor, perquè si torne a veure uns ulls violeta, com el que em segueixen en somnis, no podré evitar tornar a perdonar-li-ho tot, i a caure altre cop en la seua trampa. Porca misèria.

Heu arribat alguna vegada a un llit tant cansats que només xafar l’orella heu caigut rodons?

Alguna vegada heu estat tant profundament dormits que heu sigut capaços de reconèixer l’aroma d’una altra persona en somnis?

Estava dormint. Estava rebentat, perquè duia no-sé-quants dies dormint una merda, i gràcies a això estava profundament enfonsat al món dels somnis. De sobte, un aroma que m’era familiar em va acaronar la pituïtària. Em relaxava... No vaig poder evitar somriure. Era el seu aroma, tant inconfusible, tant embriagador... Però, no podia ser. Jo estava dormint al meu llit de cos i mig tot sol.  O al menys, quan m’havia xitat estava tot sol. I a més, ella mai acceptaria dormir amb mi. Llavors, que cony passava? Seria un somni? No. Però els somnis solen ser imatges, no aromes. Tampoc no m’atrevia a obrir els ulls, per comprovar si realment era un somni, o de debò estava ella allí. Perquè tot i que em semblava impossible, la idea de que ella estigués allí, al meu costat, em feia gaudir barbaritats.

  «Però no. No pot estar ací. Com punyetes ha entrat a ma casa? Ingenu de mi. Somiatruites tocapilotes... » Això era el que em pensava, fins  que de sobte, un dit em va acariciar els llavis, i vaig poder escoltar un somriure silenciós molt a prop meu. Vaig tornar a somriure. Totes els meues teories sobre que no podia ser cert tornaven a ensorrar-se sota el desitg de que allò fos de veres, i no un simple somni. I què cony! Jo n’era ben conscient. No estava somiant. O potser sí... Tot este rebombori de falses veritats i de mentides tant certes m’estava tornant boig. No sabia què pensar. Sabia què volia pensar, i el què era lògic pensar, però no podia decidir-me.

  Aleshores, dues mans em van agafar la meua mà dreta. «Tienes las manos frías» va dir la seua veu, mentre sentia el seu calor, com calfava els meus dits. No hi havia lloc al dubte. Estava allí. Vaig sentir com em besava al front! El cor se’m va accelerar. Tot el cos em tremolava. No ho vaig poder evitar. Segons abans de que els seus llavis es separaren de la meua pell, vaig obrir els ulls, per poder comprovar sorprès que no hi havia ningú a prop meu. Que continuava al meu llit de cos i mig, tot sol, dormint en roba interior, amb aquell cd de música indie, que tant li agradava a ella, sonant pels altaveus de la minicadena.

  

No us podeu imaginar la meua sorpresa al comprovar que sobre la tauleta de nit, tot just al costat de les meues ulleres, hi havien unes Ray-Ban graduades, d’algú, que jo sabia perfectament qui era, que se les havia deixat oblidades al sortir corrents de ma casa sense ni tan sols despedir-se. Dues hores més tard, va començar a nevar. 

-dejarse llevar, suena demasiado bien-

Ací i ara.

  El meu cor batega més fort que mai. No més ràpid, però sí més fort. Sent cada batec a cada centímetre del meu cos. Puc sentir la vida recorrent les meues venes en forma de sang. Em sent immortal.

  I sent tot açò perquè puc sentir un altre cos en contacte en el meu. Puc sentir la seua pell fregant amb la meua. Puc sentir els seus moviments, com si fossin els meus. Puc escoltar cada paraula abans de que la diga. Puc veure a traves dels seus ulls. No em cal respirar, ella respira per mi. Puc sentir la seua calor, com creua des del seu cos cap al meu, i es desplaça fins a la punta dels meus dits, que ara també són els seus. Sent com els pels de la nuca se m'ericen. Sent com el meu nas fa mil espurnes, i com aquestes espurnes intenten desplaçar-se cap al llagrimall. Però no. No pense plorar, ni tan sols d’alegria. No. El únic que vull en estos moments és que aquest instant no acabe mai. M’agradaria allargar açò tota l’eternitat.

  Però sé que acabarà, i que després tan sols quedarà el record. 

Aquells ulls.

 I allí estaven. Cara a cara. Ell encara no s’ho acabava de creure, i no perquè no hi hagués pensat abans d’aquella nit. Ella, bé. Ella no sabia perquè ho havia fet, ni si ho tornaria a fer, ni si deuria haver-ho fet. Però el cas és que s’havien besat. S’havien besat tendrament. Havien trobat la immortalitat dins de la boca del altre. I ara, ara tan sols es miraven als ulls. No calia dir res, ja estava tot dit. No calia fer res, ja estava tot fet. Ni tan sols podien pensar amb claredat. Sobretot ell, que ja feia uns segons que s’havia perdut en els ulls d’ella. En la seua profunda mirada. En eixos dos ponts de fusta que havia de creuar per trobar l’edèn. Allí, rere eixos dos ulls, s’amagaven tots els sentiments i records d’una vida que tot just acabava de començar feia escassos desset anys. Cada paraula, llegida, escoltada, o dita; cada instant; cada pensament que per aquells indrets havia cavalcat sobre el vers d’una cançó; cada llàgrima vesada per amor i per desamor, per alegria o per tristesa, per enyorança d’algú que fa mesos, o anys, que no veia, o per l’emoció de retrobar-te amb qui fa temps se’n va anar, estaven allí dins, ballant un vals, i observant el món a traves del cristal·lí. A penes havia passat un instant, però ell havia vist reflectida a aquells ulls tota una vida. En aquells ulls marrons, que el seguien en somnis. Aquells ulls marros, que segons algun ignorant no tenien res d’especial, però que ell veia diferent a tots els altres. Aquells ulls marrons, les llunes del seu món.

Somni.

  Ja fa dos dies seguits que tinc el mateix somni. Sempre comença igual. Em desperte en mitat del mar, gitat sobre un tros de suro. No puc moure'm, perquè el suro és molt fi i es trencaria si ho fera. Escolte veus, i això em fa pensar que no estic sol. Però no reconec ninguna d'eixes veus. El suro avança en direcció contraria a la que jo estic gitat, per el que no puc veure cap a on vaig. I, a més, el sol em pega de cara. El que vol dir que ni tan sols puc veure l'ombra del que tinc a l'esquena. 

  Aleshores, escolte la sirena d'un vaixell, i unes mans m'ajuden a eixir del suro i a pujar a un bot. És una xica que no conec. Estem eixa xica i jo soles al bot. El bot està lligat a un vaixell immens que preten arrastra-nos. De sobte, el vaixell gran comença a avançar però nosaltres ens quedem quiets. La soga que unia el bot al vaixell no estava lligada. Per a quan me n'adone, ja és massa tard. L'extrem de la corda és ja massa luny per a que el puga agafar. 

  La xica que m'acompanya descobreix que a dintre del bot hi han dos rems, i comencem a remar els dos en la direcció en la que se n'ha anat el vaixell gran. No tardem en cansar-nos fins al punt de no poder continuar. Llavors em diu. «Treu-te la roba. Tota». M'explica que vol fer una vela, i que per això necessitat tota la roba que portem el dos. Per algun motiu ho veig lògic i accepte. Tenia ella raó. En un moment plantifica, encara no sé com, una vela, i no li sobra ni una peça de roba. 

  Quan duem sobre un parell d'hores a mercè del vent, ens quedem mirant-nos, no als ulls, això no ho puc fer per algun motiu, però ens quedem mirant-nos i comencem a enrotllar-nos. Quan me n'adone, estam encallats a una platja on oneja una bandera roja amb un estel verd. Gire un poc la mirada, i veig dos peus dels que naix una ombra allargada per tota la sorra. No mire cap a dalt. No em cal. Reconec perfectament l'ombra. Aleshores veig caure, el que jo deduisc que són, dues llàgrimes sobre la sorra. Llavors l'ombra pega mitja volta i se'n va. 

  I de sobte estic jo, altre cop en mig del mar. Però aquest cop estic tot sol, i sure sense cap bot ni cap tros de fusta. Sure tan sols amb el meu cos. I veig que el Sol i la Lluna esta un al costat de l'altre, i somriuen mentre veuen com vaig enfonsant-me poc a poc i quedant-me sense aire. 

El tren.

  Ací estic. Assegut al vagó d'un tren desert, amb l'única companyia d'un llibre, i ella. Encara no sé com he arribat fins ací. Es suposava que demà, no hui, demà tenia que agafar un tren per a fer un llarg viatge tot sol fins a la casa dels meus avis a Girona. Però com ja he dit: ací estic. Per a bé, o per a mal. No deuria haver-me deixat convencer. Però a veure qui li diu que no a eixos ulls marrons. «I no podries sortir un dia abans? Es que jo he de anar a Barcelona el dia de antes. Si vols et pots quedar a dormir allí una nit.» No, no, i no! No vull! No vull fer amb tu un viatge tan llarg! No vull passar tota una nit a prop teu! Però el no que tenia pensat dir, es va convertir en un sí quan va arribar als meus llavis. I per culpa de això, ací estic. Amb ella asseguda enfront de mi, mirant el paisatge. De tant en tant, dirigeix la seua mirada de fusta per mirar-me. Llavors em somriu, només un instant. Com si volgués comprovar que seguisc ací. I es gira, i torna a eclipsar sota el seu cabell aquells ulls marrons, que mai puc treure'm del cap. Serà una nit llarga. Serà un viatge llarg. Ella sap que no puc dir-li que no, i s'aprofita. Ella sap el que jo pense d'ella. Ella ho sap, i jo sé que ho sap. Però ningú no ho diu.

  I ara no sé que fer. El meu cap em diu que llija, i que no pense en res més. Però meu cor em diu que agafe valor d'on no hi ha. Que m'alce. Que la mire tendrament als ulls, i quan pregute, «Què passa?», li pose una mà al tos, i la bese. La bese i ja no la solte mai més. No m'importa el que pense ella. No m'importa la seua reacció. Tan sols vull tastar un únic cop aquell caramel que m'està prohibit tastar. 

La sirena.

    El local estava ple. La veu aspra d'un cantant de punk urbà sonava per els demacrats altaveus d'aquell bar. Els clients restaven repartits per les taules. Alguns d'ells estaven asseguts amb amics. Altres, l'única companyia que tenien era la de un got mig buit que, al igual que el de qualsevol amistat, els deixava el seu muscle per a plorar. Per a plorar en silenci. Jo era d'eixe segon grup. Estava assegut a un racó. Lluny de les mirades de la gent. Podia ensumar que el grup de gent que estava sentat en la taula de costat es passaven un porro de haixix. Això en eixe bar no era estrany. De fet, gràcies a això tenia tan d'èxit.

    Llavors, entre el soroll que feia el riure estúpid dels que s'estaven passant el porro, una veu va començar a cantar per sobre del vocalista del grup que sonava al mediocre equip de música. Era una veu preciosa. Una veu de dona, fina que contrarestava la veu de l'intèrpret. Ningú es va adonar de que aquella xica, que també estava asseguda tota sola, havia començat a cantar. De sobte, em vaig sorprendre a mi mateix mirant-la, amb la vista desenfocada. Vaig baixar ràpidament la vista cap al got buit de rom. Però no vaig poder evitar tornar a alçar-la per veure qui era aquella sirena que emetia aquell hipnòtic cant. Els seus cabells daurats li queien sobre els muscles. Els seus ulls blaus miraven la canya que tenia davant, com si tinguera l'esperança de que passés alguna cosa. La seua veu sonava preciosa i melancòlica alhora. Es podien sentir els litres i litres d'alcohol que havien passat per la seua gola, i totes les cigarretes que s'havia fumat. Era jove, però el seu esperit era com el d'un vell que ja ha perdut tota esperança en la vida.

    Em vaig deleitar amb les últimes notes d'aquella cançó abans de caure rollat sobre el brut sol d'aquell antre. Després vaig despertar en aquest hospital. Però hui pense fugir d'ací, amb l'alta o sense ella. Pense anar altre cop a aquell local, a veure si tinc sort, i em trobe altre cop a aquella sirena.

L'última copa...

Va engegar el cotxe. Hui no faria el mateix de cada nit. Ja no ho tornaria a fer mai més. La lluna havia decidit no fer acte de presència aquella nit. No va tardar en arribar al seu destí. Al seu nou refugi per a les llargues nits a alta mar. Va entrar i va buscar el racó més fosc de la barra. Tan poc és que fora un local molt lluminós... «Un whisky.» Va demanar en eixa veu tan greu i peculiar que tenia. «Doble.» Va afegir. Li agradava notar l'amargor de la beguda baixant-li per la gola. No va tardar en demanar-se'n un altre. Va agafar el periòdic que hi havia sobre la barra. «El mundo. Quin fastig!» Va pensar. Realment això tenia poca importància. Ell buscava una noticia en concret. Una que ja havia llegit sobre un centenar de vegades en el que duien de dia.  Milions de records s'alternaven dins el seu cap. Va recordar la primera vegada que la va veure. Com entrava en aquella habitació amb aquell home. Després va recordar la nit anterior. La última vegada que l'havia vista, i possiblement, l'última que la veuria. Va recordar el moment de pagar. Eixe bitllet de cent que li va donar, abans de negar-se a acceptar el canvi. Milions de nits li passaven pel cap. Nits que passaven parlant de tot, sempre amb eixe dolç i plaenter final que els donaven els seus cossos. 

Religiosament. Cada nit havia estat anant a eixe local des de feia ja quasi un any. Ell no volia tan sols un tracte de client. Ell estava enamorat. I ella. Ella l'aguantava perquè era la seua feina. O pot ser no. Tot i que ella no se n'adonés, nit a nit havia estat agafant-li estima a eixe client tan fidel, que no tan sols la considerava dues cames que hi havia que obrir. A ella se li va fer molt estrany el primer cop que ell la va contractar. Ell, va entrar, tímid, i li va demanar a ella que s'assegués. Ella era una manada, i va obeir com li havien ensenyat. Quan va començar a parlar sobre el que li havia passat aquell dia, ella creia que era el fetitxe d'aquell home, i el va deixar continuar. Totes les nits apareixia ell, i la contractava. Sempre feia el mateix. S'asseien al llit, i parlaven abans de complir el objectiu amb el qual teòricament ella estava contractada. Nit a nit, ella li va contar que feia ja molt de temps , vivia a Ecuador, i que havia vingut a la península amb la certesa de que ací anava a tenir una feina com a dependenta d'un "carrefour". Ell era el primer que li havia interessat aquella història. Ell era el primer que, l'havia considerat persona, i no un substitutiu la seua mà dreta.

"Desmantelada una red de trata de blancas en Barcelona." Allí estava. Eixa era la noticia que buscava. No va poder evitar que una llàgrima lliscara per la seua cara fins caure sobre el paper. Mai li havia dit a aquella dona que l'estimava. Que no podia permetre's els seus servicis, i que estaven a punt de llevar-li la casa per no poder pagar l'hipoteca. Mai li havia dit que realment era un covard. Que ella era la única que sabia de debò el que passava a sa vida. Però si no li ho havia dit, era per por a perdre-la. Ell li hauria oferit que se'n anés a viure a sa casa. Que deixara eixe estil de vida, que per el que li havia contat no li agradava. Però al menys allí ella estava sempre disponible. Ara comprenia fins a quin punt havia clavat la pota. De sobte la porta es va obrir, i una ànima amb falda es va deixar anar fins arribar a la barra. Va seure tot just al seu costat. Ell ni se'n va adonar. Aquesta persona, va deixar caure un bitllet de cent euros dient amb una veu molt familiar. «A esta invito yo.»

El bar

Estem al mateix bar. Tu en una taula amb amigues. Jo a un cantó fosc de la barra amb les meves penes. Les nostres mirades es creuen. Jo vull parlar-te. Però sé que no puc. A tu et dona igual. És normal. Fixe la mirada en el gel del got buit, i em demane un altre whisky.

Per què?

Volia anar a fer unes birres amb els amics, a escoltar bona música i oblidar-me de tot. He arribat a local, i n'eren pocs els que hi havien, i poc a poc se'n han anat anant. Quan m'he donat conte passaven de les set. Jo i un amic se'n hem anat un pub on tocava el grup de un amic. No era el que m'esperava al principi de la vesprada, però em donava igual. S'hem quedat fora xarrant amb gent perquè encara no havien començat. He vist entrar una de les seves amigues. Això m'ha donat prou mala espina. Donava igual, el concertet anava a començar. M'he demanat una Heineken, perquè estaven cambiant el barril. Dos putos euros amb vint m'ha costat la birreta. Llavors, ha entrat. Per què? Ella sabia que estaria allí. Tants locals que hi han al poble, i tenia que vindre a el que ella sabia que estava jo. La veig. Faig com si no, i deixe que siga ella la que em saluda primer. Em saluda amb un "Lluís!". Faig com si no la sentira, i insisteix dos cops més. Al tercer em gire. No li dic res. No crec que haja funcionat, però intente fer veure que no m'agrada la seva presencia. Em gire i done un trago a la gelada botella de 33cl. El grup comença. Només comença, admire la Fender i la Gibson que tenen els guitarres. I quan acaben la primera cançó, maleesc al solista, a la cantant i al bateria, peruqè sé que mai tocaré com ells. I no és perquè no ho haja intentat. Sé que està allí. Note la seva presencia com si fos la de la mort que em tira l'alé al bescoll.  Faig un trago a la cervesa, em gire un instant per mirar-la, ella s'en adona, em torne a girar i faig un altre trago. La cervesa no és el més amarg que note en eixe instant. La seva penetrant mirada. Repetesc el ritual durant tot el que em dura el botellí. No em dura gairebé no res. Necessite més cervesa. Aquet cop em demane una canya. Sempre he preferit la canya. És més barata i sap millor.  Amb el index acaricie la vora del got, faig un altre trago, em torne a girar, la torne a veure, pot ser ella se'n adona, o pot ser estiga fent dues besades a un noi com a senyal de salutació. Jo torne a la meva posició i torne a beure. No faig ni un trago sense repetir tota l'operació. El local està de gom a gom. Quan me l'acabe necessite més cervesa. No tinc prous dines. Cada cop que algú em colpeja l'espatlla, jo, inconscientment pense que és ella, que ha vingut per dir-me quelcom. Mai és ella. En contra de tot el que volia fer, cada cop recorde més tot el que volia oblidar. El grup continua tocant. Jo intente enfonsar-me en la música. És impossible. Toquen "Knocking on heavens door". l'única cançó del repertori de la banda que realment volia escoltar. Quan acaben desidisc anar-me'n. Ella, que estava sentada a la porta em crida. Jo passe de ella. Des de fora escolte "sweet child o mine". No ho puc evitar. Torne a entrar. S'acaba la cançó i me'n vaig. Però abans ella em colpeja l'espatlla i amb la mà em diu, adeu...

Un sambori de color de Rosa.

 Havia arribat el dia. S'havia dutxat, s'havia afaitat, s'havia rentat les dents... La veritat és que feia molt que no s'afaitava, i havia perdut ja el compte de setmanes que feia que no es rentava les dents. Però la nit ho requeria.  Només eixir de la dutxa, havia estat més de una quart de hora davant el armari, amb el barnús posat, mirant quina roba havia de posar-se. Fins i tot per a escollir la roba interior. Això no era gens normal en ell.  Avanç de enfilar els peus dintre de les sabates recentment netejades, s'havia estat mirant en el mirall, intentant recordar qualsevol cosa que se li pogués haver oblidat. Va tancar la porta ràpidament. Feia tard al sopar de empresa. Tant de perfeccionisme li havia passat factura.

No duia ni tres mesos treballant en eixa empresa. A males penes havia aconseguit fer amistat amb els seus companys. Sabia que no anava a durar molt més, ja que les coses no anaven del tot bé, i ell havia sigut l'últim en entrar. Però, tot i això, ell volia anar a eixe sopar. Era la primera, i possiblement la última, oportunitat que tenia per parlar amb ella. Ella. Rosa li deien. No tindria més de vint anys. Era la recepcionista de l'empresa de publicitat en la que ell treballava passant a net les il•lustracions dels seu superior. Rosa no era un estereotip de dona atractiva. No era la típica xica amb un pits més o menys prominents, fines i llarguíssimes cames, i tot això que se sol veure per televisió. No. Ella no era així. Ella era diferent a totes les demés. Tenia quelcom inexplicable, quelcom visceral, quelcom que les altres dones no tenien, i els altres homes no sabrien apreciar.

Va arribar tard al restaurant. Ja estaven tots asseguts al voltant de la llarga taula. Es va sorprendre molt, que a la única que tirava de menys. La única que no hi estava era Rosa. Va pensar que ella també arribava tard. Es va seure a una de les dues cadires que hi quedaven lliures. Tot el món, va fer un crit felicitant-lo per la seva puntualitat. Només es va sentar ell, la gent va començar a demanar el sopar. Va preguntar si no esperaven a Rosa. Li van respondre que no podia vindre. Que a última hora, li havia eixit un compromís. Ell va maleir tot el temps en el que havia estat preparant-se. Va maleir el aftershave, la pasta de dents, el armari, les sabates acabades de netejar, tot.

Agrairia comentaris dient que vos sembla. Es que he de entregar-ho acabat. Açò només és el principi.

El local.

En estos moments estic al local escoltant conversasions sobre lo fills de puta que érem petitets. Això confirma la meva teoria sobre que els nanos són uns fills de puta. Algú vol un Monster?! Puto Jordi que no calla! Mira el que m'has fet escriure! El bon rotllo que es respira ací feia temps que no el notava en ningun lloc. Realment actualitze amb açò per no publicar la última que he escrit.

Nanit
Nasnoches
Nasiestas
Nanotte
Bryvecher
Odnight

Laya en castellà

  No sabía cómo se había dejado convencer. Sus huesos temblaban a ritmo de una charanga en carnaval. Eso era muy irónico, porque se encontraba rodeada de mausoleos y tumbas con huesos inmóviles. Ella no comprendía porque habían decidido celebrar una fiesta que ni siquiera era típica de su país.

  Pero, así era, allí estaba ella deseando escapar de esa pesadilla. La mitad de sus amigos se habían dispersado. Aquello era muy grande, y se sentía muy sola . Pero entre las ranuras de un gran arbusto vio una luz que la llamaba. Ella se acercó con cautela y cuando retiró el arbusto la luz desapareció y se atisbó una puerta de mármol bien sellada con dos llaves.

  Laya se sintió confusa, pero por un instante dejó que sus propias manos cogieran las dos llaves y con una de ellas abriera la gran puerta de mármol. Tras la puerta se encontraba un bosque lleno de arboles preciosos y animales extraños tales como dragones y seres fantásticos como ninfas y dragones.

  Todo le parecía fantástico, y decidió ir en busca de aventuras, pero... Le quedaba una llave. ¿Qué puerta abriría? Y ¡¿Como volvería a su mundo si la puerta había desaparecido?!

  Avanzó en línea recta esperando encontrar una aldea o algo. Al cabo de un rato se dio cuenta de que andaba en círculos. Había un gran árbol con unas ramas muy características que ya había visto varias veces. Bueno, eso no era del todo cierto. Cada vez que lo veía estaba más gris, más tétrico, más muerto... 

  

   La noche la alcanzó casi sin que se diera cuenta.  Empezaba a estar cansada. Laya se sentó sobre una de las gruesas raíces del tétrico árbol. Cuando intentó levantarse, simplemente, no pudo. No había nada físico que se lo impidiese. Ni raíces, ni nada. Pero nunca pudo levantarse...

Autores:

Lluís Arrué Vicedo

Borja Francés García

Carlos Casanova Gandia 

La Cucarahca

La cucaracha és un insecte, el qual ens dona fastig. sempre que el trobem a algun lloc, no podem evitar, el voler eliminar-la. Però l'altre dia, el meu interès per aquest animalet, es va incrementar notablement. Ara va i resulta, que va ser l'única  forma de vida que va sobreviure a la tragèdia de Txernòbil. O siga,  que el possiblement, animal més repugnant de tots, és immune a les radiacions, i per tant, a l'holocaust nuclear.


Des d'aquell dia, cada vegada que escolte al president d'un país, assegurant que l'energia nuclear és segura, i que el seu país va a continuar invertint en ella, a mi m'agradaria ser una cucaracha, i aparèixer de sota del seu bany, mirar-lo als ulls, i amb veu molt dolça dir-li:
-Pobre humà, sempre tant ignorants. Em teniu fastig a mi, i no us heu mirat mai al mirall.Estàs jugant amb la seguretat de quasi tots els éssers vius del teu país. I et preguntaràs per que dic quasi. Dic quasi perquè jo, jo no patiré cap mal per culpa la teva avarícia. Jo, jo m'autoproclamaré rei de les que ara són les terres que tu "governes". Jo, jo i la meva espècie, serem els únics supervivents de la teva avarícia, i les teves ganes de no escoltar al poble que et diu, que no vol centrals nuclears al costat del col·legi dels seus fills. A de més, la carn que en quedarà, no servirà ni per a alimentar a les meves germanes, serà carn contaminada, carn corrompuda, ni tan sols se vos podrà enterrar a molts de vosaltres... jo de tu m'ho pensaria molt be, avanç de continuar en el teu projecte nuclear. Perquè, ja no tan sols els humans morireu... també moriran, des de el gos més gran, fins la papallona més petita. també moriran, des de el gran xop, fins el preciós roser. Mataràs al pi, i a les oronetes, i els poetes no tindran en que inspirar-se. tot el que era vida i verd es convertirà en marfil, i en negre...