Aquells ulls.

 I allí estaven. Cara a cara. Ell encara no s’ho acabava de creure, i no perquè no hi hagués pensat abans d’aquella nit. Ella, bé. Ella no sabia perquè ho havia fet, ni si ho tornaria a fer, ni si deuria haver-ho fet. Però el cas és que s’havien besat. S’havien besat tendrament. Havien trobat la immortalitat dins de la boca del altre. I ara, ara tan sols es miraven als ulls. No calia dir res, ja estava tot dit. No calia fer res, ja estava tot fet. Ni tan sols podien pensar amb claredat. Sobretot ell, que ja feia uns segons que s’havia perdut en els ulls d’ella. En la seua profunda mirada. En eixos dos ponts de fusta que havia de creuar per trobar l’edèn. Allí, rere eixos dos ulls, s’amagaven tots els sentiments i records d’una vida que tot just acabava de començar feia escassos desset anys. Cada paraula, llegida, escoltada, o dita; cada instant; cada pensament que per aquells indrets havia cavalcat sobre el vers d’una cançó; cada llàgrima vesada per amor i per desamor, per alegria o per tristesa, per enyorança d’algú que fa mesos, o anys, que no veia, o per l’emoció de retrobar-te amb qui fa temps se’n va anar, estaven allí dins, ballant un vals, i observant el món a traves del cristal·lí. A penes havia passat un instant, però ell havia vist reflectida a aquells ulls tota una vida. En aquells ulls marrons, que el seguien en somnis. Aquells ulls marros, que segons algun ignorant no tenien res d’especial, però que ell veia diferent a tots els altres. Aquells ulls marrons, les llunes del seu món.