El local.

En estos moments estic al local escoltant conversasions sobre lo fills de puta que érem petitets. Això confirma la meva teoria sobre que els nanos són uns fills de puta. Algú vol un Monster?! Puto Jordi que no calla! Mira el que m'has fet escriure! El bon rotllo que es respira ací feia temps que no el notava en ningun lloc. Realment actualitze amb açò per no publicar la última que he escrit.

Nanit
Nasnoches
Nasiestas
Nanotte
Bryvecher
Odnight

La mà dreta és el consol dels lletjos.

Ahir estava jo tant tranquil assegut a una de les butaques del local el qual tinc llogat amb els meus amics. De sobte, vaig escoltar una conversació entre algunes de les dones que formen la fauna del local.  L'únic que hi vaig traure en net, és que: per a que un tio tinga èxit amb una dona, ha de complir dos dels següents tres requisits: ser guapo, estar bo o ser simpàtic.
 Jo, per la meva part, em vaig quedar molt rallat en eixe mateix instant. Després, de rumiar-ho un poc vaig arribar a la conclusió de que no és un disbarat. De fet és prou coherent. Més tard ho vaig intentar aplicar a mi, i vaig arribar a una conclusió molt dolenta pe a mi. No em vaig atrevir a jutjar si jo era simpàtic o no. Això és una cosa massa subjectiva. Però sí que vaig jutjar la meva bellesa, i el resultat no va ser massa satisfactori. Sota el meu parèixer, ni soc guapo, ni estic bo, per motius apreciables a primera vista. Així que tan sols em queda una opció.
La mà dreta és el consol dels lletjos.

Laya en castellà

  No sabía cómo se había dejado convencer. Sus huesos temblaban a ritmo de una charanga en carnaval. Eso era muy irónico, porque se encontraba rodeada de mausoleos y tumbas con huesos inmóviles. Ella no comprendía porque habían decidido celebrar una fiesta que ni siquiera era típica de su país.

  Pero, así era, allí estaba ella deseando escapar de esa pesadilla. La mitad de sus amigos se habían dispersado. Aquello era muy grande, y se sentía muy sola . Pero entre las ranuras de un gran arbusto vio una luz que la llamaba. Ella se acercó con cautela y cuando retiró el arbusto la luz desapareció y se atisbó una puerta de mármol bien sellada con dos llaves.

  Laya se sintió confusa, pero por un instante dejó que sus propias manos cogieran las dos llaves y con una de ellas abriera la gran puerta de mármol. Tras la puerta se encontraba un bosque lleno de arboles preciosos y animales extraños tales como dragones y seres fantásticos como ninfas y dragones.

  Todo le parecía fantástico, y decidió ir en busca de aventuras, pero... Le quedaba una llave. ¿Qué puerta abriría? Y ¡¿Como volvería a su mundo si la puerta había desaparecido?!

  Avanzó en línea recta esperando encontrar una aldea o algo. Al cabo de un rato se dio cuenta de que andaba en círculos. Había un gran árbol con unas ramas muy características que ya había visto varias veces. Bueno, eso no era del todo cierto. Cada vez que lo veía estaba más gris, más tétrico, más muerto... 

  

   La noche la alcanzó casi sin que se diera cuenta.  Empezaba a estar cansada. Laya se sentó sobre una de las gruesas raíces del tétrico árbol. Cuando intentó levantarse, simplemente, no pudo. No había nada físico que se lo impidiese. Ni raíces, ni nada. Pero nunca pudo levantarse...

Autores:

Lluís Arrué Vicedo

Borja Francés García

Carlos Casanova Gandia 

València 110, NOU RÈCORD

Hui, com sempre que haig a València, he jugat a uns dels meus jocs favorits. Aquest és un joc que em vaig inventar per a les visites a la capital. Jugar és molt fàcil, simplement has de sumar u per cada blavera que veges,  sumar dos per cada roig i gualda que veges, i restar-ne u per cada senyera que veges sense el blau... Fins ara el record estava en 51, però no se que ha passat en els últims dos mesos que hui el resultat ha sigut........ 110!!! Tan sols tres paraules IM PRE SIONANT!!

La dutxa

Hui dutxant-me, he descobert una cosa. He descobert que sempre faig una cosa que m'encanta. I és, quedar-me plantat, amb tots els músculs relaxats, en un equilibri tan perfecte que la mínima brisa em desestabilitzaria. Amb l'aigua calenta precipitant-se sobre la meva nuca, i lliscant per la meva espatlla fins els peus. Aturar el temps i quedar-te, per sempre més, pensant, en ella...

Aburriment

Ací estic, escrivint una entrà al bolc simplement per que m'avorrisc . Un dia una persona que m'importa més del que ella es creu em va dir que si m'avorria devia preguntar-me que es el que faig i deixe de fer. Encara no m'ho he preguntat, ni crec que ho faça. Tal volta deuria fer més cas de la gent que em rodeja...