Tonteries que se'm pasen pel cap. No hem feu molt de cas. Si publique ací els meus versos és perquè el porno no deixa lloc al meu disc dur per a documents de Word.
Estem al mateix bar. Tu en una taula amb amigues. Jo a un cantó fosc de la barra amb les meves penes. Les nostres mirades es creuen. Jo vull parlar-te. Però sé que no puc. A tu et dona igual. És normal. Fixe la mirada en el gel del got buit, i em demane un altre whisky.
Conec a gent que pateix per culpa de la distancia. Gent, que la persona a la que estimen és a l'altra banda d'un tros de mar, o a molts quilometres. Però quan la distancia és física, encara pots agafar un vol o un vaixell per eludir-la. El problema arriba quan no és física. El problema és quan ella és a un estrat superior. Quan ella és més culta, més intel·ligent, i molt més preciosa. El problema arriba quan esta distancia és ella qui l'ha establerta. Deliberadament. Ara diu que el seu camí és difícil de seguir. Que pega moltes voltes. Que canvia molt de sentit. Això no és més que una excusa. Una excusa barata per a no enviar-me a pastar fang directament. Si el problema és que el camí és llarg. Si el problema és que és enrevessat. Tranquil·la. La dificultat del camí és problema meu. L'assumiré. El seguiré. Navegaré contra marea si cal. Però, si el problema és altre, tan sols demane que es deixe de traure excuses. I així ja intentaré oblidar-la per sempre.
Continue expectant a que la teva ombra m'il·lumine el camí a seguir.
Passeje pels carres de la vella ciutat respirant quitrà, fum i merda. El cel està encapotat. No sabria dir si per núvols o per pol·lució. Tot plegat, em pareix el escenari perfecte per a deixar que tots les meus pensaments ballen al so d'un vals que ningú ja no pot ni vol recordar.
Diuen que mai no ens n'anem al llit sense saber res nou. Però això no ha de ser bo a la força. Quan una cosa que ja t'imaginaves es confirma, quan ja no hi ha lloc al dubte, el món se't pot caure als peus en un instant. Somnis. Imatges. Una llista llarga de esdeveniments que s'alternen per a que no ho pugues oblidar. Però el pitjor de tot és no poder mirar a la cara algú en concret sense imaginar-ho.
Per sort he escoltat al televisor, que es molt possible que aquesta tarda ploga. Això pot ser que netege l'aire i s'enduga el quitrà, el fum i la merda. Per desgràcia, no tinc tant clar que eixa pluja em netege el caos que hi ha montat a la poca matèria gris que em queda.
Dins el meu cervell,
recree cada paraula,
cada instant.
Dins el meu cervell,
el ball mai acaba.
I tu. Ets tu la meva parella,
majestuosa, vestida de roig.
I jo. Soc jo un xiquet,
que sobre els teus peus,
es balanceja.
Però la música para.
Tothom se'n va.
Tu te'n vas.
I em quede jo amb el record d'aquell ball, que per llàstima m'havies acceptat.
Però, quan els meus ulls es tornen a tancar. El violí torna a sonar. Reprenem el nostre ball, per a no parar mai.
Llavors, per què?
Ni tan sols jo em respecte?
No he tornat a dormir tranquil.
Aquella ombra sempre em seguix.
Des que va saber tot el que sap.
I no sap ni la mitat.
Però si em seguix, és per cula meva.
Jo li deixe les marques de color groc
al meu darrere.
Ella te ales, i sobre vola ma anima mortal.
Jo porte aquet pes,
que he d'arrastrar com un animal.
Ja sé que no vos interessa, però jo soc més feliç si ho publique.
Kum kum. Kum kum.
Escolta els batecs del meu cor.
No ho reconeixes?
És aquella cançó que et dona nom.
La de la pel·lícula que tothom ha vist,
però que poca gent compren.
La que gràcies a tu,
ara sé, i puc comprendre...
--------------------------------------
Fugaç ha sigut l'instant,
en que la teva llum
els meus ulls ha fregat.
Fugaç, però suficient,
per a que en quedara
totalment enlluernat.
--------------------------------------
Visc enamorat de una rosa.
Jo, que soc un capullo,
que tan sols aspira a no fer nosa
fins que em toqui plenar la fosa.
--------------------------------------
Tristesa, felicitat,
tan petita és la frontera que els separa,
que no saps mai
la llàgrima d'on ve, i on anirà.
--------------------------------------
Eixe cop que et dones contra la terra, quan te n'adones que els àngels també porten roba interior.
Volia anar a fer unes birres amb els amics, a escoltar bona música i oblidar-me de tot. He arribat a local, i n'eren pocs els que hi havien, i poc a poc se'n han anat anant. Quan m'he donat conte passaven de les set. Jo i un amic se'n hem anat un pub on tocava el grup de un amic. No era el que m'esperava al principi de la vesprada, però em donava igual. S'hem quedat fora xarrant amb gent perquè encara no havien començat. He vist entrar una de les seves amigues. Això m'ha donat prou mala espina. Donava igual, el concertet anava a començar. M'he demanat una Heineken, perquè estaven cambiant el barril. Dos putos euros amb vint m'ha costat la birreta. Llavors, ha entrat. Per què? Ella sabia que estaria allí. Tants locals que hi han al poble, i tenia que vindre a el que ella sabia que estava jo. La veig. Faig com si no, i deixe que siga ella la que em saluda primer. Em saluda amb un "Lluís!". Faig com si no la sentira, i insisteix dos cops més. Al tercer em gire. No li dic res. No crec que haja funcionat, però intente fer veure que no m'agrada la seva presencia. Em gire i done un trago a la gelada botella de 33cl. El grup comença. Només comença, admire la Fender i la Gibson que tenen els guitarres. I quan acaben la primera cançó, maleesc al solista, a la cantant i al bateria, peruqè sé que mai tocaré com ells. I no és perquè no ho haja intentat. Sé que està allí. Note la seva presencia com si fos la de la mort que em tira l'alé al bescoll. Faig un trago a la cervesa, em gire un instant per mirar-la, ella s'en adona, em torne a girar i faig un altre trago. La cervesa no és el més amarg que note en eixe instant. La seva penetrant mirada. Repetesc el ritual durant tot el que em dura el botellí. No em dura gairebé no res. Necessite més cervesa. Aquet cop em demane una canya. Sempre he preferit la canya. És més barata i sap millor. Amb el index acaricie la vora del got, faig un altre trago, em torne a girar, la torne a veure, pot ser ella se'n adona, o pot ser estiga fent dues besades a un noi com a senyal de salutació. Jo torne a la meva posició i torne a beure. No faig ni un trago sense repetir tota l'operació. El local està de gom a gom. Quan me l'acabe necessite més cervesa. No tinc prous dines. Cada cop que algú em colpeja l'espatlla, jo, inconscientment pense que és ella, que ha vingut per dir-me quelcom. Mai és ella. En contra de tot el que volia fer, cada cop recorde més tot el que volia oblidar. El grup continua tocant. Jo intente enfonsar-me en la música. És impossible. Toquen "Knocking on heavens door". l'única cançó del repertori de la banda que realment volia escoltar. Quan acaben desidisc anar-me'n. Ella, que estava sentada a la porta em crida. Jo passe de ella. Des de fora escolte "sweet child o mine". No ho puc evitar. Torne a entrar. S'acaba la cançó i me'n vaig. Però abans ella em colpeja l'espatlla i amb la mà em diu, adeu...
Els últims dies he comprovat que el meu estat d'ànim fa variar molt la resolució dels meus escrits.
Enfadat. Em sent enfadat.
Em sent traït.
Pot ser tot siga por.
Por a mirar-me al espill.
[...]
Enfadat. Estic enfadat.
Em negue a dirigir-li la paraula.
A seguir-li el joc.
I és quan més ganes tinc,
de dirigir-li la paraula,
de seguir-li el joc,
de balancejar-me entre els seus braços.
Ràbia. Per les meves venes corre molta ràbia.
Corren ganes de trencar palletes,
i enviar-ho tot a fer la mà.
Corren ganes de mira-la a la cara,
i dir-li tot i tot el contrari.
Ganes de arrancar-li el cor,
i destorçar-lo contra la paret,
o guardar-lo a una capsa
per que ningú el faça malbé.
I arrancar-me el cor a mi també,
i donar-li'l als gossos per berenar.
Prou de poesia en versos lliures. Al menys per hui. Hui vinc a escriure-vos un text que duu un parell de dies rondant-me pel cap. El dilluns passat, o siga, ahir per a qui ha llitja hui, estava jo acabant els deures de les vacances d'hivern, i plantejant-me que havia fet, i que no. Prompte vaig arribar a una conclusió. El que hem tingut, no han sigut unes vacances. Unes vacances serien altra cosa. El que hem tingut, ha sigut un cap de setmana un poc més llarg del normal. En que em base per dir això? Per començar, el estres que em mantenia en vetla durant les nits, no ha desaparegut. No estic menys cansat. Quan el dilluns vaig entrar per les portes de la classe de economia, el ambient no era diferent al de un dilluns normal. Els deures? Els deures els he fet quasi tots després de que s'acabaren les vacances, al igual que qualsevol setmana. Amb açò no vull dir jo, que ens lleven les vacances. Tan sols dic, que per a mi, no han sigut més que un cap de setmana llarg. Massa llarg per a ser un cap de setmana, però massa curt per a unes vacances. Ja sé, que no ens podem queixar els estudiants. Ja sé, que la gent que treballa, tot i que ara en siguen pocs, tenen menys vacances que nosaltres. Ja sé tot això. Però també sé, que la vida són dos dies. No soc un hedonista malfaener que el únic que vol és fer el que em rote. Si fos així, hauria enviat a ma mare i als estudis a pastar fang, fa ja molt de temps. L'únic que dic, és que, si la vida són dos dies, i els dos has de treballar més de dotze hores per poder menjar, tal vegada valdria la pena morir de fam.
Una corona d'or
que es creu que és de plata.
Que li te enveja
a un barret de palla.
I tot perquè un bufó
se l'ha posada
i com no se la mereixia
poc temps la aguantada.
Qui li pogués fer comprendre
a tant estimada joia
que res no te que envejar
a un barret de palla.
Qui li pogués fer comprendre
a la majestuosa corona
que si el bufó se l'ha llevada
és per ignorància.
Que si el bufó se l'ha llevada
és perquè li pesava massa.
Que si el bufó se l'ha llevada
i ha tornat al barret de palla,
no és perquè la primera fos pitjor,
ni la segona una meravella,
sinó perquè esta cec,
i no te res entre orella i orella.
Per què em torture així?
Per què m'obligue a observar la seva ombra
estampada en falsos retrats?
Per què si sé que mai arribaré
a tocar la seva pell?
Avanç m'enganyava.
Em quedava hores observant
restes de la seva silueta,
però em deia a mi mateixa
que no volia dir res.
Més tard escoltava
la música que la seva boca formava,
i com un imbècil,
jo la contestava.
Després vaig pensar
i al igual que jo molts
que tal vegada dels sues llavis
un bes podria arrancar
Més tard despertava
del meu somni rosa
que en negre es transformava
cada matí al despertar.
Els meus somnis m'elevaven
cada cop més alt
el que feia que l'òstia
fora molt més gran.
I ara em resigne
a deixar-ho tot plasmat
en aquestes quatre línies
de tant baixa qualitat.
Primer m'enganyava,
més tard l'escoltava,
i després pensava.
Vaig despertar,
em vaig desenganyar
m'he estat torturant,
i ara em resigne.
Ara, tan sols vull olvidar,
tan sols vull pedre tota esperança,
tot contacte amb aquell humà.
Ara? Ara, tan sols vull,
que tot acabe.
Havia arribat el dia. S'havia dutxat, s'havia afaitat, s'havia rentat les dents... La veritat és que feia molt que no s'afaitava, i havia perdut ja el compte de setmanes que feia que no es rentava les dents. Però la nit ho requeria. Només eixir de la dutxa, havia estat més de una quart de hora davant el armari, amb el barnús posat, mirant quina roba havia de posar-se. Fins i tot per a escollir la roba interior. Això no era gens normal en ell. Avanç de enfilar els peus dintre de les sabates recentment netejades, s'havia estat mirant en el mirall, intentant recordar qualsevol cosa que se li pogués haver oblidat. Va tancar la porta ràpidament. Feia tard al sopar de empresa. Tant de perfeccionisme li havia passat factura.
No duia ni tres mesos treballant en eixa empresa. A males penes havia aconseguit fer amistat amb els seus companys. Sabia que no anava a durar molt més, ja que les coses no anaven del tot bé, i ell havia sigut l'últim en entrar. Però, tot i això, ell volia anar a eixe sopar. Era la primera, i possiblement la última, oportunitat que tenia per parlar amb ella. Ella. Rosa li deien. No tindria més de vint anys. Era la recepcionista de l'empresa de publicitat en la que ell treballava passant a net les il•lustracions dels seu superior. Rosa no era un estereotip de dona atractiva. No era la típica xica amb un pits més o menys prominents, fines i llarguíssimes cames, i tot això que se sol veure per televisió. No. Ella no era així. Ella era diferent a totes les demés. Tenia quelcom inexplicable, quelcom visceral, quelcom que les altres dones no tenien, i els altres homes no sabrien apreciar.
Va arribar tard al restaurant. Ja estaven tots asseguts al voltant de la llarga taula. Es va sorprendre molt, que a la única que tirava de menys. La única que no hi estava era Rosa. Va pensar que ella també arribava tard. Es va seure a una de les dues cadires que hi quedaven lliures. Tot el món, va fer un crit felicitant-lo per la seva puntualitat. Només es va sentar ell, la gent va començar a demanar el sopar. Va preguntar si no esperaven a Rosa. Li van respondre que no podia vindre. Que a última hora, li havia eixit un compromís. Ell va maleir tot el temps en el que havia estat preparant-se. Va maleir el aftershave, la pasta de dents, el armari, les sabates acabades de netejar, tot.
Agrairia comentaris dient que vos sembla. Es que he de entregar-ho acabat. Açò només és el principi.
