Adéuu

Dir adéu. Una cosa que fins ara, seriosament, tan sols li he tingut que dir a la casa on em vaig criar. Un adéu pot ser trist, si és una adéu per a sempre; pot ser alegre, si per fi et desfàs d’alguna cosa que no pots suportar; i pot ser l’inici d’alguna cosa nova. Per a alguns aquest adéu serà una cosa que els farà feliços. La meua enhorabona per a ells.

    En un principi, açò no és l’inici de res nou. Açò tan sols s’acaba, mor. M’havera agradat molt haver pogut escriure alguna cosa millor per a acomiadar-me, més que siga tan sols per a mi mateix, però açò ho faig a desgana, i mai he aconseguit fer res bé a desgana.

    Tanque el bloc, simplement, perquè tot ha pegat massa voltes a ma vida els últims dies, i per algun motiu les veus del meu cap em diuen que dec tancar-lo, que ja no és temps d’anar quartant ningú, que ja no és temps de somiar; i molt menys de fer els meus somnis públics (tot i que açò ho llitja poca gent).

No puc assegurar res, potser torne a escriure si em passa alguna cosa digna de menció; potser torne a escriure i diré alguna tonteria; potser borre el bloc domini inclòs; potser tan sols les entrades; potser obriga altre bloc; potser em canvie de país; qui sap? El destí dirà.

Ara sols em queda donar-li les gràcies a tots aquells que han llegit entrada rere entrada, i demanar-los perdó per no escriure millor.

On vull arribar

He pensat milions de vegades que faria quan arribara el dia de hui. He calculat fins el més mínim moviment que devia fer la meua ment per a deixar-ho tot on deu estar. Però ha passat molt de temps, massa, diria jo, ja no ho recorde. Ho he oblidat, sé on vull arribar, però no recorde el camí. I és frustrant, molt frustrant, desesperant. 

    Tot i que tampoc sé segur que algun dia el sabera...

    El més graciós és que l’únic que en estos moments tinc dins el cap és que m’apeteix un colpet de whisky.I és graciós perquè el whisky és una beguda que a penes bec, però que sempre em ve al cap en casos així. Per desgràcia no és de nit, i amb mon pare despert no puc furtar-li’n.

     A algun lloc vaig llegir: “si duele, es amor”. I ni tan sols sé si em dol.

     També, si es suposa que l’estime, deuria alegrar-me per ella, no?

     I ara tinc ganes de tirar la meua llibreta al vàter, però això seria negar-ho tot, i no vull negar res. El fet, fet està.

Els desitjos mai, MAI, es compleixen. Tan sols és que a vegades, alguna cosa ens dóna eixa impressió, però no és més que això; una impressió, una sensació, una dolorosa mentida. Ni la Fontana di Trevi, ni els estels fugaços, ni res. El món: és cruel; la màgia, la sort: no existeix; el destí: un fill de puta que anem alimentant amb les nostres decisions; l’amor: un joc en el que cert tipus de gent no hi tenim dret a guanyar; la vida: el camí on es troben totes estes coses, totes les coses que et fan desitjar que tot acabe. Però bé, ja he dit que els desitjos mai es compleixen, així que per molt que desitges que tot acabe,  no acaba.

    En part espere que NINGÚ entenga estes línies. I és la primera entrada en la que no vull cap comentari. Però necessitava escriure-ho, i necessitava publicar-ho. No sé perquè, tan sols  és una altre caprici de les veus del meu cap. 

No serà fàcil arribar on vull arribar. I tampoc sé si vull intentar-ho.

Al bressol d'unes línies

És al bressol d'unes línies, que em venen milions de records inconnexos a la ment. Alguns reals, i altres que només han passat dins el meu cap. I és que és al bressol d'unes línies, que res tenen que veure, però que sempre em porten esta mena de records. És al bressol d'unes línies, que sent fred i calor dins el meu cor, i que una llàgrima mulla el meu somriure. És al bressol d'unes línies, que vull desfer-me dels meus principis, i acabe reafirmant-me en ells. És al bressol d'unes línies, que em sent un idiota, un farsant, un estúpid. És al bressol d'unes línies, que es mostren al meu voltant un tall d'imatges. Unes imatges de les que es destil·len amargs licors per a ser beguts durant les llargues nits a alta mar. És al bressol d'unes línies, que les muses dansen al meu voltant. És al bressol d'unes línies, que necessite tancar el llibre per a poder respirar, més que siga tan sols durant un instant...

Espere

Espere el somriure d'un desconegut pel carrer.
Espere una nova droga que em faça sentir bé.
Espere no arribar el primer.
Espere algun dia poder tindre fe.
Espere un petó a contracor.
Espere un abraç entre colpets de licor.
Espere perdre ja per sempre la por.
Espere algun dia entendre l'amor.
Espere tornar a escoltar alguna cançó de debò.
Espere poder tornar a creure que tot pot ser millor.
Espere que si algú llig tot açò
no crega que de mentides en sóc escultor.
Espere veure com el sistema es fon
entre els focs de la revolució.
Espere veure com el Sol es pon,
i espere veure-ho des de el teu balcó.
Espere que la llum de la Lluna
il·lumine el teu cos nu,
mentre et banyes a una llacuna,
quan jo ja estiga molt lluny de tu.

Que què espere? Espere tantes coses que mai arribaran, i arribaran tantes coses que no espere...

Rap. Bé el rap no; la rapera.

Un concert de rap. La veritat és que no em feia molta gràcia. Rap... no sé. No és el tipus de música que solc escoltar. Tot això era el que em pensava abans de sentir aquella veu, abans de que començaren a provar. No puc afirmar que no fóra l’efecte dels estupefaents. No sé si van ser aquells pantalons bombatxos, o aquella camiseta de dibuixos animats dels anys huitanta. No sé si va ser aquell cabell rapat pels dos costats, o el ritme hipnotitzant d’aquelles bases electròniques. L’únic que sé és que en començar a sentir-la cantar vaig deixar de escoltar la resta de coses. Que veu. Ella no rapejava. No. Allò era altra cosa.  Era el més paregut que he sentit mai a el cant d’una sirena. Els meus ulls es van dirigir automàticament cap a l’escenari. I allí estava ella. Demanant de fumar a ritme bases electròniques, emplenant l’escenari amb la seua veu fascinant. Podia sentir com la seua veu m’acaronava, com em donava calor, com em seduïa i em feia gairebé mullar el pantaló. Podia sentir la forma física dels versos que soltava la seua boca, ballant al meu voltant, rient-se de la cara d’empanat que devia fer mentre observava aquella criatura feta pels deus per a fer-te tornar totalment primitiu, per a fer-te oblidar tot el que sabies fins aquell moment, fins al moment que la seua veu t’entrara per les orelles i t’arriba al cervell, i només les idees dels seus versos habitaren en ell. La veritat és que no es pot expresar amb paraules. Vaig sentir una cosa que poques vegades he sentit. L’únic que vaig poder dir va ser: «crec que m’he enamorat».

Si el ambiente está cargado y el oxígeno que inhalo es verde...

Viure, morir. Que si tinc ganes de viure? De moment visc, i sóc massa covard i mandrós per a canviar això. Hi ha qui diu que una vida és la cosa més valuosa que hi ha -una mostra més del narcisisme humà-. Jo pense que no es pot generalitzar. Tal i com van les coses, s’està demostrant que tenien raó els que afirmaven que portar fills al món era un error, perquè tan sols patiràs, i els veuràs patir, el que et farà patir més.

    No. No crec que una vida siga la cosa més valuosa que hi ha, i molt menys la meua. En estos moments no li tinc cap mena d’estima a la meua vida. Tan sols està allí, tocant-me les pilotes mentre jo li les toque a ella. És una espècie de tracte que vam fer fa anys, tu em fots a mi i jo et fot a tu. Quid pro quo crec que li diuen.

    En estos moments tinc tants conflictes amb mi mateix que necessite una tregua, un alt el foc durant un temps. A l'igual que Lenin quan va arribar al poder, en estos moments preferisc una mala pau que continuar en guerra. La mort seria una mala pau. No és que vulga morir o que no vulga continuar vivint, tan sols és que em dóna igual. No tinc res que em lligue a este món, ni tampoc tinc res que em lligue a l'altre. Si em digueren que demà vaig a morir crec que l'únic que faria seria escriure una última confesió i pillar molta, però que molta marihuana.

L'últim adéu

T'escric esta carta. A tu, el meu primer amor. I t'escric esta carta perquè ens hem de dir adéu. No puc evitar somriure al recordar-te. I sé que això no canviarà per molt de temps que passe. I com oblidar les nostres llargues nits sense dormir, amb el crits de mon pare queixant-se perquè feiem massa soroll? Si pareix que va ser ahir.

    Estic orgullós. Estic orgullos del temps que hem passat junts. De cada segón de cada instant. Perquè tot i que no eres la primera que he tocat en ma vida, sí que eres a la primera a la que he tocat i he pogut dir que eres meua. I sé que tardaré en trobar algú amb qui fer el que feia amb tu. I sé que mai no et podrà substituir; que ja no tornarà a ser el mateix. 

    T'he de demanar disculpes. Per moltes coses. T'he de demanar disculpes per no tocar-te millor; per ser tan maldestre. I no és perquè no haja practicat. Però no he arribat a fer-ho tan bé com tu reclamaves. Tu et mereixies algú que et tocara millor. Ho sent molt de debò. També m'has de disculpar el no netejar-te més a sovint; per deixar que acabares plena de pols i de ditades. I per supost m'he de disculpar per no haver-te canviat les cordes tan sovint com requeries. T'he deixat massa cops només amb cinc cordes, i he deixat que se't rovellaren mentre encara les tenies enganxades. Per tot açò t'he de demanar disculpes. I espere que em perdones. 

    I ara ens hem de dir adéu. T'he de confessar que m'imaginava que el nostre comiat no seria tan prompte. Però el que t'ha passat al màstil ja no té solució. Tots els talls i ferides que tinc als dits et recordaran amb tendresa. No tinc lloc a l'habitació per tindre per ací, i pense que no t'agradarà si et veuen tots sense cordes. Així que te'n vas dins la funda, i et guardaré a l'armari. Prop del lloc on dorm. Per a que no estigues sola. I tranquil·la, que no cauràs en l'oblit. De tant en tant et trauré per a que veges la llum del sol. I tocaré amb tu tot i que no tingues cordes, tot i que tan sols siga per rememorar temps millors.

Adéu Anna, sempre seràs tu la meua primera guitarra.

Adéu Anna, per mi sempre seràs la meua guitarra.

Jo, jo i jo

Sóc el suïcida que no s’atreveix a saltar; l’heroïnòman que li té por a l’agulla del practicant; l’àngel caigut que volia ser bo, però que no l’han deixat; l’últim cigarret d’un condemnat.
     Sóc la fam, la mort, la guerra i la victòria. Sóc l’enveja del que no té res que envejar, la gola del que res no pot menjar, la supèrbia del que no és ningú, la luxúria d’un castrat, la ira d’un missatger de la pau, l’avarícia del que ja no pot tindre res més, la peresa dels que poden salvar el món amb la força del seu treball.

     Sóc el sentiment de culpa del que no té cula de res. Sóc l’estima que mai ningú correspondrà. Ho sóc tot, i alhora no sóc res.

I és que ho sóc tot, perquè per tu seria qualsevol cosa, la que tu volgueres, fora la que fos. I no sóc res perquè això és precisament el que vols que siga, res de res.

Jo, jo i jo. Jo només existisc per tu.

La contrareforma romàntica

Sóc un gos vagabund, del que ningú ja no se’n recorda. Una gota de pluja àcida que corroeix la pell d’algú. Un llàgrima amarga. Un gra de sorra d’una platja sense mar. Les petjades que deixa la mort d’algú a un desert. Sóc una perdiu que cau en picat amb un perdigó clavat, un núvol negre que porta una estrepitosa tempesta. Sóc una roca que dormia, fins que em van llançar contra els vidres d’una església. Sóc insults mesclats amb paraules d’amor soltats amb unes copes de més que acabaran amb una amarg adéu. Sóc la pol·lució que et fa tossir. Sóc aquella droga que ha matat el teu amic. Sóc aquella droga que et matarà. Sóc el ocàs que porta darrere la teua última nit. Sóc una rosa sense pètals. L’espuma de la teva última cervesa. Sóc el despertar tot sol després d’haver-te xitat amb companyia. Sóc el despertar tot sol al matí de cada dia. Sóc l’estel que guia els vaixells cap al naufragi. Sóc el barrot que tanca a un condemnat. Sóc l’huracà que arranca els arbres, i les teulades de les cases. Sóc el hivern rus, que no deixa vida al seu pas. Sóc un petó rebutjat. Sóc una pintura feta amb sang, una cançó composta amb els crits dels oblidats. Sóc el cor que ha parat de bombejar. 

Què és l’amor? existeix l’amor? és a cas una simple il·lusió o un trastorn, o per altra banda és un sentiment real? Doncs no ho sé. Però jo preferisc pensar que sí existeix, que és un sentiment profund i irracional, perquè si no li he dedicat massa línies, temps i llàgrimes a no res. L’altre dia discutint em van dir que l’amor no et lliga a una altra persona com si fossis el seu esclau.  També em van dir que la màgia poc a poc s’esvaeix, i que quan comença a desaparèixer comencen a vindre els problemes per culpa de les teues clavades de pota (qui m’ho va dir diu haver-la cagat ja dos cops). Jo, personalment, crec en l’amor romàntic de Bécquer, però també em van dir que això era “cursi”.  També és cert que en general se’m dóna millor la teoria que la pràctica, i potser és per això que m’agrada el romanticisme de Bécquer. Any way.

     Ma pensa, que l’amor és irracional, diferent per a cada persona i situació, pràcticament inexplicable¹. Un bon amic meu va dir que l’amor no es veu igual si és correspost que si no. Eixe és un matís en el que encara no hi havia pensat², i hi estic d’acord. Mai valoraràs igual una cosa que ànsies o per la que has tingut que lluitar, com una cosa que ha sigut bastant més fàcil d’aconseguir, tot i que després hages de lluitar per fer-ho sobreviure. I no estic d’acord, però gens d’acord, amb la gent que pensa que Bécquer és cursi. El que s’ha de sentir per a poder escriure com ho feia ell ha de ser profund, profund i real. Jo no escric ni una milionèsima  part de bé de com escrivia ell, però sé el que és escriure cartes amb sang. Però si per a cada persona l’amor és diferent, és normal que no l’entenguen si no han sentit mai el mateix. Amb açò no vull dir que no haver sentit el mateix és no haver-se enamorat mai, ni ser pitjor persona ni més ignorant. I respecte a el de ser esclau de l’altra persona, depèn del tipus d'mor que sentes. No vull dir ni més for o més fluix, ni millor ni pitjor, solament diferent.

    També açò ho escric jo que no tinc ni puta idea. Ja veus per què collons m’he sentat davant del teclat i he pensat que sóc suficientment sabut en aquest tema com per a escriure sobre ell. Però també és cert que aquella discussió em ronda el cap des que a vam tenir.

_______________________________________________________________________________

^1­­Això d’inexplicable ho dic coma una característica mentre l’intente explicar. Què collons que tinc, eh?

²Si no havia pensat en eixe matís és perquè fins ara no he sentit mai un amor correspost. Sóc de mires curtes, molt curtes, massa curtes, i si no m’ha passat a vegades no ho contemple. Ho sent. 

Metaentrada (les veus del meu cap)

Jo no sé escriure. Jo no sé formular oracions, ordenar paraules, o expressar idees per escrit. Jo el que tinc és la necessitat de prendre nota del que em dicten les veus del meu cap, perquè és l’única manera de que callen. Fins i tot aquestes paraules; aquets text me l’està dictant una d’elles.

  Moltes vegades estes veus canten cançons que m’agraden, i no puc evitar apuntar les lletres. Per això no us espanteu mai si vegeu que tinc al braç escrit el vers d’una cançó d’Extremoduro o de Queen.

  Tinc la teoria que aquestes veus van sorgir amb la finalitat de consolar-me, desfogar-me, ajudar-me a viure. I és que utilitze els meus escrits per a sobreviure un dia més al món. Per exemple, si estic trist, elles fan que algú veja correspost el seu amor d'una manera molt tendra i preciosa, per fer-me veure que a algun lloc la gent és feliç, tot i que aquest lloc siga les pàgines del word. També és cert que sempre acabe donant-li un to amarg al final, que pareix ser inevitable.

  Per altra banda, si estic enfadat o rabiós, m’ho passe bé torturant fins a la mort algú, de la manera més cruel que se’ls puga ocórrer en eixe moment a les veus del meu cap. Sempre he pensat que tant la literatura com els videojocs serveixen per a estalviar-se moltes morts innecessàries causades per l’odi o l’estrès.

  Si alguna cosa que m’ha passat no m’ha agradat com ha acabat, elles es prenen la llibertat d’escriure un final alternatiu que em plaga més. I si estic content, cosa que no passa molt, m’ho passe molt bé fent patir els personatges  dels meus escrits.

La gent que viu dins de les coses que escric és tant valenta com jo mai ho seré; té tanta sort com la que jo mai tindré; fa totes les coses que m’agradaria fer, però que mai faré. 

Feliç

Aquesta escalfor al pit i aquest sentiment de felicitat potser que no tinga més origen que el fet de que ja haja tornat. La simple imatge d'ella abraçant-se amb les seues amigues. El imaginar-me tal felicitat em fa feliç. Havia estat lluitant contra la meua empatia, però hui m’està venint molt bé. Sóc feliç de debò per primer cop en molt de temps. I ja veus per quina tonteria. Simplement perquè he pensat que ella ara està sent molt feliç. Estic plorant, i no em sap mal. No sé que és açò. No ho puc explicar.

Sóc feliç. Sense més. Sóc molt feliç. I a més de debò.

Com vaig a descansar de nit?

Com vaig a descansar de nit
si la llum de la Lluna
no em deixa dormir?

Com vaig a descansar de nit,
si és ella l'únic que vull veure
al despertar cada matí?

Com vaig a descansar de nit,
si visc el dia esperant a que els estels
apareguen sobre mi?                                                                  

Com vaig a descansar de nit,
si no puc evitar nadar nu
al llac on el astre queda reflectit?

No vull descansar de nit,
perquè tot i que la nit és una mentida,
és la meua mentida,
la mentida que m'agrada viure a mi.

A partir d'ara me n'aniré a dormir
cada cop que veja el sol eixir.

                                     Dimitri
                                       Stravinsky

El dolor

El dolor no és dolent. Més bé al contrari. El dolor tan sols és l’alarma que ens avisa de que alguna cosa no va bé, o que alguna cosa dolenta està en marxa. El dolor, en si no és el problema. No. El dolor és l’avís. Per això no hi ha que centrar-se en callar el dolor, amb tranquil·litzants, alcohol o altres drogues. El que deus fer és buscar el problema, el focus d’aquet dolor, i intentar que desaparega, fent cicatritzar la ferida, o curant la malalta.

   Però, i quan no vols que desaparega el problema que et causa eixe dolor? I quan la mateixa cosa, alhora que et causa dolor, et fa feliç? I quan tens la clau per fer desaparèixer eixa cosa tant contradictòria amb un sol moviment de canell, que no tindria possible volta enrere, però no tens el coratge necessari per a fer-ho? Nyà. De moment seguiré amb els tranquil·litzants, l’alcohol i les altres drogues, i veuré el temps passar de llarg sense ni tan sols saludar, per veuré com es fa massa tard...

No patisc per tu. No és culpa teua. Patisc per mi. És sols culpa meua. Ja veus qui em manava enamorar-me d’algú, que era més que evident que mai m’estimaria, al menys d’aquella manera. Però tranquil·la. Tu ja has fet més del que deuries haver fet. Andreu Martín i Jaume Ribera van dir a El diari vermell flagrant que: “Si estimes a algú, deixa'l lliure: si torna a tu, és que t'estima; si no torna, és que mai no t'ha estimat. Si per ser lliure necessites un esclau, la llibertat no té cap sentit ni valor". No vull que per llàstima, ni per efectes de l’alcohol, sigues la meua esclava. Et vaig deixar anar i no has tornat, i això ha confirmat les meues sospites. Mai no m’has estimat. Però què li anem a fer. No està en poder de ningú canviar això.

Miralls

No m’agrada mirar-me a un mirall. Potser siga temor, temor al desconegut. En un temps on un aparell de menys d’un centímetre de grossor emet llum i so, i a més pots interactuar amb ell, no sóc capaç de comprendre el funcionament d’un espill. Però potser no siga això. “17-V-12: Anit em vaig quedar mirant-me al espill, i per algun motiu vaig veure a un pallasso. La qüestió és que jo no puc treure’m el maquillatge”. Jo no sóc conscient d’haver escrit açò. Però el fet és que està escrit amb la meua lletra, a la meua moleskine, i es suposa que eixa llibreta no l’obri ningú que no siga jo. Igual per això no m’agrada mirar-me al mirall. Perquè no m’agrada el que veig. I el que veig no és tan sols un esquelètic cos d’un adolescent imberbe. El que veig és tot el que he passat, i tot el que podria haver passat si havera fet certes coses, o si me n’havera evitat d’altres. I el més graciós de tot és que per càstig tinc que suportar la presència dels tres espills més grans de tota la casa al meu quarto. Un dia d’estos, se’m creuaran els cables, agafaré un martell, o fins i tot a puny nu, i els rebentaré. Els faré mil miquetes, i després m’esnifaré la pols de vidre que quede.

  Bé, ja us avise que quan dic que un dia d'estos faré alguna cosa, és mentida. El que vull dir és que ho faria si tingués pilotes per fer-ho. Però és el que té la meua condició d’eunuc: no tinc collons. Però també, per a què els vull? Per a una  vegada en tota ma vida que li vaig posar pilotes a una cosa, no em va servir de res...

-¡ECHALE HUEVOS AL ASUTNO!

+Pa'què?

-Ya sé que es el final, 

no habrá segunda parte.

Y es que no sé cómo hacer 

para borrarte.-

   Esta cançó aconsegueix que els problemes desapareguen mentre està sonant. 

El problema és que sempre s'acaba.

Plof.

  Hui he fet neteja al meu quarto, després de molt de temps. I és que és de veres, no solc tindre la lleonera molt endreçada. Però és que no comprenc eixa obsessió per l’ordre que té alguna gent. La qüestió és que com sempre, he obert tots els calaixos, i he començat a ordenar els trastos de manera que caberen tots els que tenia sobre el pupitre. Milions de cables, pamflets polítics de manifestacions, i inclús unes baquetes i la caixa sorda, han passat durant el dia de hui per les meues mans. Milions de escrits en brut que ja no recordava, que he rellegit, i que majorment, no m’han agradat. Jo i la meua obsessió de no tirar res m’obliga a organitzar tots els meus records, totes les coses que he començat però mai no acabaré, tots les vesprades que mai no tornaran, tots eixos camins que han seguit sense mi. I és que no m’agrada netejar, perquè em porta massa records dolents. Els bons records no em deixen mai residus per a guardar als calaixos, i és per això que fer neteja em deixa tan... com ha dit? ah sí, plof.

  Un dia, m’armaré de valor, i ho reuniré tot per calar-li foc. Però fins que eixe dia arribe, acumularé merda per intentar posposar al màxim el dia de la neteja, i un cop cada tres mesos, netejaré i tornaré a estar “plof”.

Mai saps quanta merda tens a la vida, fins que no et toca netejar-la.

-ser valiente no es solo cuestión de suerte-

El meu nom.

  El meu nom es sent estrany. Alguna cosa desconeguda recorre les seues lletres. Es sent realment bé, i això no és normal en ell. El que li passa, és que està escrit amb una cal·ligrafia pràcticament perfecta. Està acostumat a estar a la part superior dels exàmens, escrit amb una lletra espantosa, o a la part final dels treballs, escrit a ordinador. Però en este cas, està escrit a bolígraf, i amb una lletra preciosa, que fins i tot s’entén! I a més, porta els accents sobre la “í” i la “é”, que de normal se li sol oblidar a la gent.  

  I el millor és que això no és tot. Per primer cop en molt de temps no va seguit de paraules amargues, ni té connotacions negatives. Per primer cop en molt de temps es sent orgullós de estar on està. Per primer cop en molt de temps, es sent millor escrit que pronunciat. Per primer cop en molt de temps... no intenta esborrar-se a si mateix.

Hui per hui.

Hui no em posaré les ulleres.
No vull veure el món que em rodeja.
No vull veure el Sol mai més.
No vull explicar-li que allò que ha vist
ha mort mentre ell dormia.
No. Hui no eixiré del llit.
No deixaré que el aire toque la meua pell.
No vull tindre que vestir-me
per protegir-me del fred.
No. Hui no em vestiré.
Hui aniré tal i com sóc.
Hui no m'importa plorar davant de ningú.
Hui no m'importa res que estiga a la meua mà.
Hui tindira que creuar el mar
per poder fer el que vull.
Hui tindria que agafar un vaixell
per a que no em donés tot igual.

Eixos dies...

  Eixos dies que t'alces pel matí i desitges amb tot el teu cor que la nit anterior no haja sigut tan sols un somni. Quan estàs uns segons desconcertat i no saps que ha passat i que no. Quan veus complert el desig que havies guardat dintre d'unes monedes abans de tirar-les a la Fontana di Trevi. Quan totes les llàgrimes vesades en el passat s'acumulen a dintre d'una botella i la tires al mar per a no tornar a veure-la. Quan el sol fa nàixer un nou dia i projecta l'ombra de dues mans agafades a la popa d'una vaixell. Quan el mar balla al ritme dels batecs del teu cor. Quan els últims versos que has escrit perden el sentit poc després de nàixer. Quan amb una mirada hi ha prou per somriure; per ser feliç.

La foto està pressa des de un vaixell durant l'alba del dia 03-IV-12 entre Genova i Barcelona per Javi.
 Moltes gràcies.