Plof.

  Hui he fet neteja al meu quarto, després de molt de temps. I és que és de veres, no solc tindre la lleonera molt endreçada. Però és que no comprenc eixa obsessió per l’ordre que té alguna gent. La qüestió és que com sempre, he obert tots els calaixos, i he començat a ordenar els trastos de manera que caberen tots els que tenia sobre el pupitre. Milions de cables, pamflets polítics de manifestacions, i inclús unes baquetes i la caixa sorda, han passat durant el dia de hui per les meues mans. Milions de escrits en brut que ja no recordava, que he rellegit, i que majorment, no m’han agradat. Jo i la meua obsessió de no tirar res m’obliga a organitzar tots els meus records, totes les coses que he començat però mai no acabaré, tots les vesprades que mai no tornaran, tots eixos camins que han seguit sense mi. I és que no m’agrada netejar, perquè em porta massa records dolents. Els bons records no em deixen mai residus per a guardar als calaixos, i és per això que fer neteja em deixa tan... com ha dit? ah sí, plof.

  Un dia, m’armaré de valor, i ho reuniré tot per calar-li foc. Però fins que eixe dia arribe, acumularé merda per intentar posposar al màxim el dia de la neteja, i un cop cada tres mesos, netejaré i tornaré a estar “plof”.

Mai saps quanta merda tens a la vida, fins que no et toca netejar-la.

-ser valiente no es solo cuestión de suerte-