Heu arribat alguna vegada a un llit tant cansats que només xafar l’orella heu caigut rodons?

Alguna vegada heu estat tant profundament dormits que heu sigut capaços de reconèixer l’aroma d’una altra persona en somnis?

Estava dormint. Estava rebentat, perquè duia no-sé-quants dies dormint una merda, i gràcies a això estava profundament enfonsat al món dels somnis. De sobte, un aroma que m’era familiar em va acaronar la pituïtària. Em relaxava... No vaig poder evitar somriure. Era el seu aroma, tant inconfusible, tant embriagador... Però, no podia ser. Jo estava dormint al meu llit de cos i mig tot sol.  O al menys, quan m’havia xitat estava tot sol. I a més, ella mai acceptaria dormir amb mi. Llavors, que cony passava? Seria un somni? No. Però els somnis solen ser imatges, no aromes. Tampoc no m’atrevia a obrir els ulls, per comprovar si realment era un somni, o de debò estava ella allí. Perquè tot i que em semblava impossible, la idea de que ella estigués allí, al meu costat, em feia gaudir barbaritats.

  «Però no. No pot estar ací. Com punyetes ha entrat a ma casa? Ingenu de mi. Somiatruites tocapilotes... » Això era el que em pensava, fins  que de sobte, un dit em va acariciar els llavis, i vaig poder escoltar un somriure silenciós molt a prop meu. Vaig tornar a somriure. Totes els meues teories sobre que no podia ser cert tornaven a ensorrar-se sota el desitg de que allò fos de veres, i no un simple somni. I què cony! Jo n’era ben conscient. No estava somiant. O potser sí... Tot este rebombori de falses veritats i de mentides tant certes m’estava tornant boig. No sabia què pensar. Sabia què volia pensar, i el què era lògic pensar, però no podia decidir-me.

  Aleshores, dues mans em van agafar la meua mà dreta. «Tienes las manos frías» va dir la seua veu, mentre sentia el seu calor, com calfava els meus dits. No hi havia lloc al dubte. Estava allí. Vaig sentir com em besava al front! El cor se’m va accelerar. Tot el cos em tremolava. No ho vaig poder evitar. Segons abans de que els seus llavis es separaren de la meua pell, vaig obrir els ulls, per poder comprovar sorprès que no hi havia ningú a prop meu. Que continuava al meu llit de cos i mig, tot sol, dormint en roba interior, amb aquell cd de música indie, que tant li agradava a ella, sonant pels altaveus de la minicadena.

  

No us podeu imaginar la meua sorpresa al comprovar que sobre la tauleta de nit, tot just al costat de les meues ulleres, hi havien unes Ray-Ban graduades, d’algú, que jo sabia perfectament qui era, que se les havia deixat oblidades al sortir corrents de ma casa sense ni tan sols despedir-se. Dues hores més tard, va començar a nevar. 

-dejarse llevar, suena demasiado bien-

Plof.

  Hui he fet neteja al meu quarto, després de molt de temps. I és que és de veres, no solc tindre la lleonera molt endreçada. Però és que no comprenc eixa obsessió per l’ordre que té alguna gent. La qüestió és que com sempre, he obert tots els calaixos, i he començat a ordenar els trastos de manera que caberen tots els que tenia sobre el pupitre. Milions de cables, pamflets polítics de manifestacions, i inclús unes baquetes i la caixa sorda, han passat durant el dia de hui per les meues mans. Milions de escrits en brut que ja no recordava, que he rellegit, i que majorment, no m’han agradat. Jo i la meua obsessió de no tirar res m’obliga a organitzar tots els meus records, totes les coses que he començat però mai no acabaré, tots les vesprades que mai no tornaran, tots eixos camins que han seguit sense mi. I és que no m’agrada netejar, perquè em porta massa records dolents. Els bons records no em deixen mai residus per a guardar als calaixos, i és per això que fer neteja em deixa tan... com ha dit? ah sí, plof.

  Un dia, m’armaré de valor, i ho reuniré tot per calar-li foc. Però fins que eixe dia arribe, acumularé merda per intentar posposar al màxim el dia de la neteja, i un cop cada tres mesos, netejaré i tornaré a estar “plof”.

Mai saps quanta merda tens a la vida, fins que no et toca netejar-la.

-ser valiente no es solo cuestión de suerte-

El meu nom.

  El meu nom es sent estrany. Alguna cosa desconeguda recorre les seues lletres. Es sent realment bé, i això no és normal en ell. El que li passa, és que està escrit amb una cal·ligrafia pràcticament perfecta. Està acostumat a estar a la part superior dels exàmens, escrit amb una lletra espantosa, o a la part final dels treballs, escrit a ordinador. Però en este cas, està escrit a bolígraf, i amb una lletra preciosa, que fins i tot s’entén! I a més, porta els accents sobre la “í” i la “é”, que de normal se li sol oblidar a la gent.  

  I el millor és que això no és tot. Per primer cop en molt de temps no va seguit de paraules amargues, ni té connotacions negatives. Per primer cop en molt de temps es sent orgullós de estar on està. Per primer cop en molt de temps, es sent millor escrit que pronunciat. Per primer cop en molt de temps... no intenta esborrar-se a si mateix.

Em faig major.

A una setmana de complir el desset anys em venen moltes idees al cap. La conclusió d’aquet any és positiva. Faig dues de les tres coses que de nano pensava que faria als setze anys. Però aquestes no són les idees que em venen ara al cap.   I és que la veritat és que no vull créixer. El setze em pareix un bon número. Em pareix una bona edat per a quedar-se ja per a sempre. Per a què créixer? Jo encara sóc un xiquet, i m’agradaria continuar sent-ho per sempre més. Encara no he assumit que he d’assumir responsabilitats. Encara pense que alguna cosa ho solucionarà tot al final. Encara em perd mirant a la Lluna de València, i somie en abraçar-la, en conquerir-la, en besar-la, en ser el seu rei i el seu bufó. I és que jo encara tinc il·lusions com les que tenia de xiquet. Encara faig castells de fang en l’aire, i després els derruïsc sobre mi, per a que el fang m’ofegue. Però sempre renasc de entre el fang com el orc que sóc.  Sense anar més lluny, fa cosa de dos mesos vaig començar a estalviar per ajudar ma mare a pagar-me els estudis. Tan sols he aconseguit deu euros en tot eixe temps. I això m’ha recordat a quan de nano feia mils de càlculs per saber durant quant de temps tenia que sacrificar la meua “paga” per poder comprar-me coses com una moto per a mi, o un cotxe per als meus pares. 

Jo vull, que quan arribe setembre, torne a començar primer de batxiller. Tornar a tindre setze anys, i tornar a viure tot el que he viscut des de llavors.

Però sé que no passarà. Quan arribe setembre, tindré que anar a recuperar valencià i punt, i després començaré segon. En una setmana; en menys d’una setmana tindré desset anys, i això no ho canviarà ningú. Això sí. Predic que no rebré cap regal, i és que no vull cap regal. No hi ha cosa més superficial que un regal d’aniversari o de sant. Jo sóc feliç en que continueu aguantant-me un any més. Jo així estaré pagat fins a que muira de sobredosi als vint-i-set anys. 

P.D. Mireu de la primera part sobre el minut 3:15. Lo de la Lluna de València és l'hòstia.

Ací i ara.

  El meu cor batega més fort que mai. No més ràpid, però sí més fort. Sent cada batec a cada centímetre del meu cos. Puc sentir la vida recorrent les meues venes en forma de sang. Em sent immortal.

  I sent tot açò perquè puc sentir un altre cos en contacte en el meu. Puc sentir la seua pell fregant amb la meua. Puc sentir els seus moviments, com si fossin els meus. Puc escoltar cada paraula abans de que la diga. Puc veure a traves dels seus ulls. No em cal respirar, ella respira per mi. Puc sentir la seua calor, com creua des del seu cos cap al meu, i es desplaça fins a la punta dels meus dits, que ara també són els seus. Sent com els pels de la nuca se m'ericen. Sent com el meu nas fa mil espurnes, i com aquestes espurnes intenten desplaçar-se cap al llagrimall. Però no. No pense plorar, ni tan sols d’alegria. No. El únic que vull en estos moments és que aquest instant no acabe mai. M’agradaria allargar açò tota l’eternitat.

  Però sé que acabarà, i que després tan sols quedarà el record. 

Aquells ulls.

 I allí estaven. Cara a cara. Ell encara no s’ho acabava de creure, i no perquè no hi hagués pensat abans d’aquella nit. Ella, bé. Ella no sabia perquè ho havia fet, ni si ho tornaria a fer, ni si deuria haver-ho fet. Però el cas és que s’havien besat. S’havien besat tendrament. Havien trobat la immortalitat dins de la boca del altre. I ara, ara tan sols es miraven als ulls. No calia dir res, ja estava tot dit. No calia fer res, ja estava tot fet. Ni tan sols podien pensar amb claredat. Sobretot ell, que ja feia uns segons que s’havia perdut en els ulls d’ella. En la seua profunda mirada. En eixos dos ponts de fusta que havia de creuar per trobar l’edèn. Allí, rere eixos dos ulls, s’amagaven tots els sentiments i records d’una vida que tot just acabava de començar feia escassos desset anys. Cada paraula, llegida, escoltada, o dita; cada instant; cada pensament que per aquells indrets havia cavalcat sobre el vers d’una cançó; cada llàgrima vesada per amor i per desamor, per alegria o per tristesa, per enyorança d’algú que fa mesos, o anys, que no veia, o per l’emoció de retrobar-te amb qui fa temps se’n va anar, estaven allí dins, ballant un vals, i observant el món a traves del cristal·lí. A penes havia passat un instant, però ell havia vist reflectida a aquells ulls tota una vida. En aquells ulls marrons, que el seguien en somnis. Aquells ulls marros, que segons algun ignorant no tenien res d’especial, però que ell veia diferent a tots els altres. Aquells ulls marrons, les llunes del seu món.