Viure, morir. Que si tinc ganes de viure? De moment visc, i sóc massa covard i mandrós per a canviar això. Hi ha qui diu que una vida és la cosa més valuosa que hi ha -una mostra més del narcisisme humà-. Jo pense que no es pot generalitzar. Tal i com van les coses, s’està demostrant que tenien raó els que afirmaven que portar fills al món era un error, perquè tan sols patiràs, i els veuràs patir, el que et farà patir més.

    No. No crec que una vida siga la cosa més valuosa que hi ha, i molt menys la meua. En estos moments no li tinc cap mena d’estima a la meua vida. Tan sols està allí, tocant-me les pilotes mentre jo li les toque a ella. És una espècie de tracte que vam fer fa anys, tu em fots a mi i jo et fot a tu. Quid pro quo crec que li diuen.

    En estos moments tinc tants conflictes amb mi mateix que necessite una tregua, un alt el foc durant un temps. A l'igual que Lenin quan va arribar al poder, en estos moments preferisc una mala pau que continuar en guerra. La mort seria una mala pau. No és que vulga morir o que no vulga continuar vivint, tan sols és que em dóna igual. No tinc res que em lligue a este món, ni tampoc tinc res que em lligue a l'altre. Si em digueren que demà vaig a morir crec que l'únic que faria seria escriure una última confesió i pillar molta, però que molta marihuana.

Metaentrada (les veus del meu cap)

Jo no sé escriure. Jo no sé formular oracions, ordenar paraules, o expressar idees per escrit. Jo el que tinc és la necessitat de prendre nota del que em dicten les veus del meu cap, perquè és l’única manera de que callen. Fins i tot aquestes paraules; aquets text me l’està dictant una d’elles.

  Moltes vegades estes veus canten cançons que m’agraden, i no puc evitar apuntar les lletres. Per això no us espanteu mai si vegeu que tinc al braç escrit el vers d’una cançó d’Extremoduro o de Queen.

  Tinc la teoria que aquestes veus van sorgir amb la finalitat de consolar-me, desfogar-me, ajudar-me a viure. I és que utilitze els meus escrits per a sobreviure un dia més al món. Per exemple, si estic trist, elles fan que algú veja correspost el seu amor d'una manera molt tendra i preciosa, per fer-me veure que a algun lloc la gent és feliç, tot i que aquest lloc siga les pàgines del word. També és cert que sempre acabe donant-li un to amarg al final, que pareix ser inevitable.

  Per altra banda, si estic enfadat o rabiós, m’ho passe bé torturant fins a la mort algú, de la manera més cruel que se’ls puga ocórrer en eixe moment a les veus del meu cap. Sempre he pensat que tant la literatura com els videojocs serveixen per a estalviar-se moltes morts innecessàries causades per l’odi o l’estrès.

  Si alguna cosa que m’ha passat no m’ha agradat com ha acabat, elles es prenen la llibertat d’escriure un final alternatiu que em plaga més. I si estic content, cosa que no passa molt, m’ho passe molt bé fent patir els personatges  dels meus escrits.

La gent que viu dins de les coses que escric és tant valenta com jo mai ho seré; té tanta sort com la que jo mai tindré; fa totes les coses que m’agradaria fer, però que mai faré.