Hui per hui.

Hui no em posaré les ulleres.
No vull veure el món que em rodeja.
No vull veure el Sol mai més.
No vull explicar-li que allò que ha vist
ha mort mentre ell dormia.
No. Hui no eixiré del llit.
No deixaré que el aire toque la meua pell.
No vull tindre que vestir-me
per protegir-me del fred.
No. Hui no em vestiré.
Hui aniré tal i com sóc.
Hui no m'importa plorar davant de ningú.
Hui no m'importa res que estiga a la meua mà.
Hui tindira que creuar el mar
per poder fer el que vull.
Hui tindria que agafar un vaixell
per a que no em donés tot igual.

Eixos dies...

  Eixos dies que t'alces pel matí i desitges amb tot el teu cor que la nit anterior no haja sigut tan sols un somni. Quan estàs uns segons desconcertat i no saps que ha passat i que no. Quan veus complert el desig que havies guardat dintre d'unes monedes abans de tirar-les a la Fontana di Trevi. Quan totes les llàgrimes vesades en el passat s'acumulen a dintre d'una botella i la tires al mar per a no tornar a veure-la. Quan el sol fa nàixer un nou dia i projecta l'ombra de dues mans agafades a la popa d'una vaixell. Quan el mar balla al ritme dels batecs del teu cor. Quan els últims versos que has escrit perden el sentit poc després de nàixer. Quan amb una mirada hi ha prou per somriure; per ser feliç.

La foto està pressa des de un vaixell durant l'alba del dia 03-IV-12 entre Genova i Barcelona per Javi.
 Moltes gràcies.