El mite d'en Narcís conta la vida d'un jove de gran bellesa, del qual s'enamoraven tant homes com dones. Però ell els rebutjava a tots. Senita una gran repulsa cap a l'amor. Però Nèmesi, deessa de la venjança, el va condemnar a enamorar-se del seu propi reflex. Fins que un dia, Narcís es va acostar a un llac, i en veure's reflexat no va poder evitar acostar-se fins a caure dins i morir ofegat. Llavors, del lloc on Narcís havia caigut va neixer una flor força bonica. El terme narcisista naix d'aquet mite grec, i s'utilitza per a definir a una persona amb un ego i una autoestima molt grans.
Note que cada dia sóc més narcisista. Note com al parlar, les expressions que utilitze espontàniament denoten una gran autoestima de la qual jo no era coneixedor. No sé si és la sort que últimament estic gaudint, o que després de tants desenganys amb la gent, comence a desconfiar de qualsevol que no siga jo. I això no és bo, perquè poca gent comet tants errors com la meua persona. Però tal vegada el que em passa és justament el contrari que al Narcís. Tal vagada, com jo no sóc bell, com a mi no m'estima ningú, com jo no tinc un grup de seguidors rere mi, alguna deessa m'ha donat el privilegi de poder estimar-me a mi mateix. M'ha donat un seguidor fidel. Però no sé jo... Més que un privilegi em pareix un càstig.
Potser el dia que muira, nasca un card al lloc on el meu esquelètic cos caiga per romandre inquiet, per no tornar a moure's mai més. Qui sap...?