Cartes del capità.

                Mentires, mentires i més mentires. Tinc habilitat per aprofitar-me de la situació, per traure el màxim benefici possible. Però l’única manera de aconseguir això és a base de mentires.  No és ètic. No és moral. Però ho faig. Quan algú em diu que tinc l’autoestima baixa, per dins meu em ric d’ell o d’ella. Que jo tinc l’autoestima baixa? El que passa és que ningú en tot el món em coneix. Els únics que podrien dir que em coneixen són el teclat del meu ordinador, i el llapis de mines que gaste per a escriure en la “moleskine” roja de CCOO. I ja m’he encarregat de que eixos dos estiguen calladets. Jo no sóc una bona persona. Jo no sóc d’eixe tipus de persona que cau bé quan la coneixes. I per això m’he encarregat de que ningú em conega. Dubte constantment de la meua humanitat. Fins fa no res, havia aconseguit burlar  l’empatia L’únic que em tranquil·litza, és que per les nits em costa dormir. Que em passe les nits en vetla reflexionant sobre les meus actes. Em penedisc constantment. I això em demostra que encara no estic boig. Però quan el context m’és altre cop favorable, torne a aprofitar-me de la situació. Quant de mal hauré pogut fer al meu voltant? No. Però prompte o tard hauré de parar. Les circumstancies no sempre em seran favorables. Estic sobrevivint a base de no res. El meu dia a dia és com un vaixell que s’aguanta flotant sobre un mar amb el desaigüe obert, que no tardarà en assecar-se. Sóc el capità d’un vaixell que va a la deriva. Sóc un pirata buscat per totes les nacions lliures. Algun dia d’estos em penjaran d’una antena, tal vegada en el meu propi vaixell, si aquest no s’enfonsa abans. Jo tan sols vull demanar perdó a tota la meua tripulació. A tots els vaixells que he saquejat. A totes les vídues que he causat, i que he violat.

Pot ser cregueu que exagere el nombre de víctimes que he causat. Però no.

La sirena.

    El local estava ple. La veu aspra d'un cantant de punk urbà sonava per els demacrats altaveus d'aquell bar. Els clients restaven repartits per les taules. Alguns d'ells estaven asseguts amb amics. Altres, l'única companyia que tenien era la de un got mig buit que, al igual que el de qualsevol amistat, els deixava el seu muscle per a plorar. Per a plorar en silenci. Jo era d'eixe segon grup. Estava assegut a un racó. Lluny de les mirades de la gent. Podia ensumar que el grup de gent que estava sentat en la taula de costat es passaven un porro de haixix. Això en eixe bar no era estrany. De fet, gràcies a això tenia tan d'èxit.

    Llavors, entre el soroll que feia el riure estúpid dels que s'estaven passant el porro, una veu va començar a cantar per sobre del vocalista del grup que sonava al mediocre equip de música. Era una veu preciosa. Una veu de dona, fina que contrarestava la veu de l'intèrpret. Ningú es va adonar de que aquella xica, que també estava asseguda tota sola, havia començat a cantar. De sobte, em vaig sorprendre a mi mateix mirant-la, amb la vista desenfocada. Vaig baixar ràpidament la vista cap al got buit de rom. Però no vaig poder evitar tornar a alçar-la per veure qui era aquella sirena que emetia aquell hipnòtic cant. Els seus cabells daurats li queien sobre els muscles. Els seus ulls blaus miraven la canya que tenia davant, com si tinguera l'esperança de que passés alguna cosa. La seua veu sonava preciosa i melancòlica alhora. Es podien sentir els litres i litres d'alcohol que havien passat per la seua gola, i totes les cigarretes que s'havia fumat. Era jove, però el seu esperit era com el d'un vell que ja ha perdut tota esperança en la vida.

    Em vaig deleitar amb les últimes notes d'aquella cançó abans de caure rollat sobre el brut sol d'aquell antre. Després vaig despertar en aquest hospital. Però hui pense fugir d'ací, amb l'alta o sense ella. Pense anar altre cop a aquell local, a veure si tinc sort, i em trobe altre cop a aquella sirena.