Conec a gent que pateix per culpa de la distancia. Gent, que la persona a la que estimen és a l'altra banda d'un tros de mar, o a molts quilometres. Però quan la distancia és física, encara pots agafar un vol o un vaixell per eludir-la. El problema arriba quan no és física. El problema és quan ella és a un estrat superior. Quan ella és més culta, més intel·ligent, i molt més preciosa. El problema arriba quan esta distancia és ella qui l'ha establerta. Deliberadament. Ara diu que el seu camí és difícil de seguir. Que pega moltes voltes. Que canvia molt de sentit. Això no és més que una excusa. Una excusa barata per a no enviar-me a pastar fang directament. Si el problema és que el camí és llarg. Si el problema és que és enrevessat. Tranquil·la. La dificultat del camí és problema meu. L'assumiré. El seguiré. Navegaré contra marea si cal. Però, si el problema és altre, tan sols demane que es deixe de traure excuses. I així ja intentaré oblidar-la per sempre.
Continue expectant a que la teva ombra m'il·lumine el camí a seguir.
El camí fins a tu.
