Va engegar el cotxe. Hui no faria el mateix de cada nit. Ja no ho tornaria a fer mai més. La lluna havia decidit no fer acte de presència aquella nit. No va tardar en arribar al seu destí. Al seu nou refugi per a les llargues nits a alta mar. Va entrar i va buscar el racó més fosc de la barra. Tan poc és que fora un local molt lluminós... «Un whisky.» Va demanar en eixa veu tan greu i peculiar que tenia. «Doble.» Va afegir. Li agradava notar l'amargor de la beguda baixant-li per la gola. No va tardar en demanar-se'n un altre. Va agafar el periòdic que hi havia sobre la barra. «El mundo. Quin fastig!» Va pensar. Realment això tenia poca importància. Ell buscava una noticia en concret. Una que ja havia llegit sobre un centenar de vegades en el que duien de dia. Milions de records s'alternaven dins el seu cap. Va recordar la primera vegada que la va veure. Com entrava en aquella habitació amb aquell home. Després va recordar la nit anterior. La última vegada que l'havia vista, i possiblement, l'última que la veuria. Va recordar el moment de pagar. Eixe bitllet de cent que li va donar, abans de negar-se a acceptar el canvi. Milions de nits li passaven pel cap. Nits que passaven parlant de tot, sempre amb eixe dolç i plaenter final que els donaven els seus cossos.
Religiosament. Cada nit havia estat anant a eixe local des de feia ja quasi un any. Ell no volia tan sols un tracte de client. Ell estava enamorat. I ella. Ella l'aguantava perquè era la seua feina. O pot ser no. Tot i que ella no se n'adonés, nit a nit havia estat agafant-li estima a eixe client tan fidel, que no tan sols la considerava dues cames que hi havia que obrir. A ella se li va fer molt estrany el primer cop que ell la va contractar. Ell, va entrar, tímid, i li va demanar a ella que s'assegués. Ella era una manada, i va obeir com li havien ensenyat. Quan va començar a parlar sobre el que li havia passat aquell dia, ella creia que era el fetitxe d'aquell home, i el va deixar continuar. Totes les nits apareixia ell, i la contractava. Sempre feia el mateix. S'asseien al llit, i parlaven abans de complir el objectiu amb el qual teòricament ella estava contractada. Nit a nit, ella li va contar que feia ja molt de temps , vivia a Ecuador, i que havia vingut a la península amb la certesa de que ací anava a tenir una feina com a dependenta d'un "carrefour". Ell era el primer que li havia interessat aquella història. Ell era el primer que, l'havia considerat persona, i no un substitutiu la seua mà dreta.
"Desmantelada una red de trata de blancas en Barcelona." Allí estava. Eixa era la noticia que buscava. No va poder evitar que una llàgrima lliscara per la seua cara fins caure sobre el paper. Mai li havia dit a aquella dona que l'estimava. Que no podia permetre's els seus servicis, i que estaven a punt de llevar-li la casa per no poder pagar l'hipoteca. Mai li havia dit que realment era un covard. Que ella era la única que sabia de debò el que passava a sa vida. Però si no li ho havia dit, era per por a perdre-la. Ell li hauria oferit que se'n anés a viure a sa casa. Que deixara eixe estil de vida, que per el que li havia contat no li agradava. Però al menys allí ella estava sempre disponible. Ara comprenia fins a quin punt havia clavat la pota. De sobte la porta es va obrir, i una ànima amb falda es va deixar anar fins arribar a la barra. Va seure tot just al seu costat. Ell ni se'n va adonar. Aquesta persona, va deixar caure un bitllet de cent euros dient amb una veu molt familiar. «A esta invito yo.»
El meu cor continua 
