Jo no sé escriure. Jo no sé formular oracions,
ordenar paraules, o expressar idees per escrit. Jo el que tinc és la necessitat
de prendre nota del que em dicten les veus del meu cap, perquè és l’única
manera de que callen. Fins i tot aquestes paraules; aquets text me l’està
dictant una d’elles.
Moltes vegades estes veus canten
cançons que m’agraden, i no puc evitar apuntar les lletres. Per això no us
espanteu mai si vegeu que tinc al braç escrit el vers d’una cançó d’Extremoduro
o de Queen.
Tinc la teoria que aquestes veus van
sorgir amb la finalitat de consolar-me, desfogar-me, ajudar-me a viure. I és
que utilitze els meus escrits per a sobreviure un dia més al món. Per exemple,
si estic trist, elles fan que algú veja correspost el seu amor d'una manera
molt tendra i preciosa, per fer-me veure que a algun lloc la gent és feliç, tot
i que aquest lloc siga les pàgines del word. També és cert que sempre acabe donant-li un to
amarg al final, que pareix ser inevitable.
Per altra banda,
si estic enfadat o rabiós, m’ho passe bé torturant fins a la mort algú, de la
manera més cruel que se’ls puga ocórrer en eixe moment a les veus del meu cap.
Sempre he pensat que tant la literatura com els videojocs serveixen per a
estalviar-se moltes morts innecessàries causades per l’odi o l’estrès.
Si alguna cosa que
m’ha passat no m’ha agradat com ha acabat, elles es prenen la llibertat
d’escriure un final alternatiu que em plaga més. I si estic content, cosa que
no passa molt, m’ho passe molt bé fent patir els personatges dels
meus escrits.
La gent que viu dins de les coses que escric
és tant valenta com jo mai ho seré; té tanta sort com la que jo mai tindré; fa
totes les coses que m’agradaria fer, però que mai faré.