La barraca.

No aconseguiran vendre’m la moto. A mi, que tan sols fa dos anys somiava en fer dues carreres i un doctorat a Barcelona. Ara em volen fer creure que és el mateix fer una carrera a Ontinyent. Ho sent molt cavallers, però no cola. No podeu dir-me que és el mateix estudiar en una altra ciutat, vivint pel teu conte, que viure a casa dels teus pares. I tot per culpa de un botxí i d’aquesta estafa que anomenen crisi. És per tot això que cada cop em pareix millor idea anar-me’n a viure a una barraca a prop del mar. Cultivar i viure del que em done la terra i la suor del meu front. Plantar plantes il·legals per a poder suportar millor el dia a dia. Tindre una guitarra clàssica, i una estanteria plena de llibres per a llegir de nit a la llum de una espelma. Viure al ritme de les estacions que marcaran ma vida. Conèixer i estimar els costums i la forma de parlar del meu nou llar. Plasmar cada sensació i pensament en tinta sobre un paper reciclat. Donar consciencia als camperoles de la zona per a que puguen viure en millors condicions.  Eixir cada nit com els gats a admirar la millor lluna del món. La Lluna de València. La Lluna de la meva estimada València. Per què no? Ningú necessita realment res que no li puga oferir la terra. Jo seria feliç amb molt menys. Fa temps que no veig les estreles. I tot per culpa de la contaminació lumínica de la puta ciutat. En fi. Açò tan sols són les disbarats de un vell ermità en el cos d'un adolescent. No em feu massa cas.