La primavera.

  Anit me’n vaig anar al llit amb la convicció de que hui tenia que escriure alguna cosa sobre l’inici de la primavera, i que si no era vomitiu, ho publicaria al bloc. És evident que si ho estàs llegint és que al final ho he escrit i ho he publicat.

  Anit, mentre estava al llit intentant dormir(cosa que últimament em costa prou), estava pensant en possibles metàfores o coses que dir sobre la primavera. Però hui, quan m’he alçat pel matí, el dia no es pareixia en res al que esperava que fos, i això m’ha facilitat molt aquesta feina. Hui. El primer dia de primavera. El primer dia de l’estació que es sol relacionar amb flors de tots els colors, un sol que calfa però no crema, un esmorzar a la serra, i un dels teus amics fumant romer perquè no li queda altra cosa, no tenia res que veure amb tot això. Hui el dia ha començat gris. Ha continuat gris. I el sol s’ha post sota el turons acompanyat d’un cel gris. La pluja ha presidit cadascuna de les hores, i ha sigut testimoni de cadascuna de les accions que s’han fet a l’aire lliure. Els paraigües eren el únic que es podia veure des de el cel, i tu tenies que imaginar-te que sota el plàstic hi havien persones. Feia fred. Fins i tot els amants de l’hivern han maleit el tindre que tornar a traure els guants del calaix, on ja estaven fent la seua peculiar hivernació fa una setmana. A mi m’encanta caminar sense paraigües sota la pluja, però entre el fred i que no m’ho esperava, no he pogut evitar agafar-lo per estalviar-me agreujar el constipat que patisc.  En definitiva. Ni flors, ni sol, ni serra, ni molt menys un porro de romer. Hui ha sigut un dia de classe en el qual plovia, el cel estava gris, i la majoria de la gent ni s’ha dignat en aparèixer per l’institut perquè patien ressaca de tanta cendra i tanta granera. Diuen que plou sobre justos i injustos per igual. Doncs no.