Un mur de gel.

-Ma vida per un petó-

  Ja em dona tot igual. Una de les metàfores que més em va agradar de la primera part de Memòries d'Idhun diu alguna cosa així com que un personatge havia alçat un mur al voltant del seu cor per evitar fer-se mal. Doncs es podria dir que això és el que he fet jo. He construït un mur de gel al voltant del meu cor. Sent que ningú no em deu res. Ni una abraçada, ni un petó, ni tan sols una explicació. Ara, les paraules on em puc sentir implícitament reflexat ja no em fan plorar. L'estime. Això no ha canviat. Encara l'estime. Encara em pareix perfecta. Encara és ella la musa que més em visita, i a la qual li dec la majoria dels meus escrits. Però a base de rellegir el mateix fins la sacietat, he aconseguit fer-me immune a les paraules i a les reaccions alienes a mi. Ha sigut com una espècie de tractament mèdic. Com quan t'injecten una malaltia afeblida per a que el teu cos cree anticossos. I al igual que quan vas al metge, cada injecció ha fet molt de mal. No. Però la pròxima llàgrima que vesse per ella serà segons abans de saltar per una finestra. No podria suportar tornar a caure en aquest joc ni per un instant més. Ara tan sols intentaré traure el tema el menys possible. I si se'm torna a descontrolar, guarde un as sota la mànega. Guarde una veritat que de ser revelada ho engegaria tot a fer punyetes. 

  I ara jo em pregunte: què faig contant-vos ma vida ací? Doncs no ho sé.