No patisc per tu. No és culpa teua. Patisc per mi. És sols culpa meua. Ja veus qui em manava enamorar-me d’algú, que era més que evident que mai m’estimaria, al menys d’aquella manera. Però tranquil·la. Tu ja has fet més del que deuries haver fet. Andreu Martín i Jaume Ribera van dir a El diari vermell flagrant que: “Si estimes a algú, deixa'l lliure: si torna a tu, és que t'estima; si no torna, és que mai no t'ha estimat. Si per ser lliure necessites un esclau, la llibertat no té cap sentit ni valor". No vull que per llàstima, ni per efectes de l’alcohol, sigues la meua esclava. Et vaig deixar anar i no has tornat, i això ha confirmat les meues sospites. Mai no m’has estimat. Però què li anem a fer. No està en poder de ningú canviar això.

Miralls

No m’agrada mirar-me a un mirall. Potser siga temor, temor al desconegut. En un temps on un aparell de menys d’un centímetre de grossor emet llum i so, i a més pots interactuar amb ell, no sóc capaç de comprendre el funcionament d’un espill. Però potser no siga això. “17-V-12: Anit em vaig quedar mirant-me al espill, i per algun motiu vaig veure a un pallasso. La qüestió és que jo no puc treure’m el maquillatge”. Jo no sóc conscient d’haver escrit açò. Però el fet és que està escrit amb la meua lletra, a la meua moleskine, i es suposa que eixa llibreta no l’obri ningú que no siga jo. Igual per això no m’agrada mirar-me al mirall. Perquè no m’agrada el que veig. I el que veig no és tan sols un esquelètic cos d’un adolescent imberbe. El que veig és tot el que he passat, i tot el que podria haver passat si havera fet certes coses, o si me n’havera evitat d’altres. I el més graciós de tot és que per càstig tinc que suportar la presència dels tres espills més grans de tota la casa al meu quarto. Un dia d’estos, se’m creuaran els cables, agafaré un martell, o fins i tot a puny nu, i els rebentaré. Els faré mil miquetes, i després m’esnifaré la pols de vidre que quede.

  Bé, ja us avise que quan dic que un dia d'estos faré alguna cosa, és mentida. El que vull dir és que ho faria si tingués pilotes per fer-ho. Però és el que té la meua condició d’eunuc: no tinc collons. Però també, per a què els vull? Per a una  vegada en tota ma vida que li vaig posar pilotes a una cosa, no em va servir de res...

-¡ECHALE HUEVOS AL ASUTNO!

+Pa'què?

-Ya sé que es el final, 

no habrá segunda parte.

Y es que no sé cómo hacer 

para borrarte.-

   Esta cançó aconsegueix que els problemes desapareguen mentre està sonant. 

El problema és que sempre s'acaba.