Un cap de setmana un poc llarg.

Prou de poesia en versos lliures. Al menys per hui. Hui vinc a escriure-vos un text que duu un parell de dies rondant-me pel cap. El dilluns passat, o siga, ahir per a qui ha llitja hui, estava jo acabant els deures de les vacances d'hivern, i plantejant-me que havia fet, i que no. Prompte vaig arribar a una conclusió. El que hem tingut, no han sigut unes vacances. Unes vacances serien altra cosa. El que hem tingut, ha sigut un cap de setmana un poc més llarg del normal. En que em base per dir això? Per començar, el estres que em mantenia en vetla durant les nits, no ha desaparegut. No estic menys cansat. Quan el dilluns vaig entrar per les portes de la classe de economia, el ambient no era diferent al de un dilluns normal. Els deures? Els deures els he fet quasi tots després de que s'acabaren les vacances, al igual que qualsevol setmana. Amb açò no vull dir jo, que ens lleven les vacances. Tan sols dic, que per a mi, no han sigut més que un cap de setmana llarg. Massa llarg per a ser un cap de setmana, però massa curt per a unes vacances. Ja sé, que no ens podem queixar els estudiants. Ja sé, que la gent que treballa, tot i que ara en siguen pocs, tenen menys vacances que nosaltres. Ja sé tot això. Però també sé, que la vida són dos dies. No soc un hedonista malfaener que el únic que vol és fer el que em rote. Si fos així, hauria enviat a ma mare i als estudis a pastar fang, fa ja molt de temps. L'únic que dic, és que, si la vida són dos dies, i els dos has de treballar més de dotze hores per poder menjar, tal vegada valdria la pena morir de fam.